Els orígens i motivacions dels voluntaris escandinaus que decidiren combatre a Espanya entre 1936 i 1939 constitueixen un dels capítols més eloqüents de la història de la solidaritat internacional al segle XX. A diferència d'altres mobilitzacions polítiques del període, l'elecció d'abandonar el propi país per unir-se a una guerra estrangera no fou ni espontània ni improvisada. Fou, al contrari, el resultat d’un procés de presa de consciència que combinava formació ideològica, lectura del context internacional i una ètica de la responsabilitat compartida que avui només podem comprendre si recuperem la densitat moral i històrica de l’època.
Els més de 500 escandinaus que marxaren a Espanya —amb predomini dels suecs, seguits de noruecs, danesos i una minoria de finlandesos i islandesos— procedien, en la seua immensa majoria, de ambients urbans i obrers, estretament lligats a la cultura sindical i al moviment socialista. Molts d'ells eren membres de les branques juvenils dels partits comunistes i laboristes, especialment a Suècia i Noruega, on el debat sobre la naturalesa del feixisme i la necessitat de combatre’l ja ocupava un espai central en les publicacions militants des de principis dels anys 30. No es tractava, per tant, de joves idealistes desinformats, sinó de militants formats, compromesos amb la construcció d’un ordre social alternatiu, que veieren en la República Espanyola un experiment real d’emancipació que calia defensar.
El context internacional reforçà aquestes conviccions. L’ascens de Hitler a Alemanya el 1933, la consolidació del feixisme italià, la inacció de la Societat de Nacions davant l'agressió a Abissínia i la sensació creixent de paràlisi moral a les democràcies liberals generaren un ambient d’urgència antifeixista entre els cercles progressistes europeus. A Escandinàvia, on les societats es caracteritzaven per una forta confiança en les institucions i una cultura política basada en el pacte social, el feixisme era percebut no només com una amenaça externa, sinó com un verí moral que podia arrelar si la indiferència s’imposava. Per això, el que passava a Espanya fou entés com un avís, com un front avançat d’un conflicte que podia acabar arrossegant tot el continent.
La premsa progressista escandinava contribuí de manera decisiva a formar aquesta visió. Diaris com Arbetaren (Suècia), Arbeiderbladet (Noruega) o Land og Folk (Dinamarca) dedicaren llargues seccions a informar sobre el conflicte a Espanya, denunciant els bombardejos contra civils, la repressió a les zones ocupades pel bàndol franquista i el suport logístic que rebien els colpistes d’Alemanya i Itàlia. Aquestes notícies no només indignaven: generaven adhesió política activa. Molts dels qui després marxaren a Espanya declararen haver pres la decisió després de llegir el relat dels afusellaments a Badajoz, del bombardeig de Gernika, o d’escoltar una xerrada en el sindicat sobre el paper dels internacionals a Madrid.
Aquest compromís tingué també una dimensió existencial. Per a molts escandinaus, la lluita a Espanya era una forma de donar sentit a la vida en una època marcada per la inestabilitat i el desencís. El món estava trencant-se, i la possibilitat d’anar a defensar un projecte republicà, laic i popular significava no resignar-se al paper de testimoni passiu. En cartes personals conservades en arxius com el Arbetarrörelsens Arkiv och Bibliotek d’Estocolm o el Arbeiderbevegelsens Arkiv d’Oslo, molts joves ho expressaren en termes inequívocs: “Si deixem caure Espanya, nosaltres serem els següents” no era una metàfora, era una predicció.
També fou important el factor cultural. Espanya despertava en l’imaginari escandinau un atractiu particular, barreja de romanticisme revolucionari i d’empatia anticolonial. La guerra espanyola no era percebuda com un simple enfrontament entre dues faccions nacionals, sinó com una lluita universal entre civilització i barbàrie, entre la cultura i la censura, entre la llibertat i el dogma. Aquesta lectura fou alimentada per intel·lectuals com Martin Andersen Nexø a Dinamarca, Eyvind Johnson a Suècia o Nordahl Grieg a Noruega, que amb novel·les, articles i poemes reforçaren la dimensió èpica i simbòlica del conflicte.
A aquesta constel·lació de motivacions se sumava un element pràctic: la xarxa organitzativa. Els partits comunistes escandinaus, malgrat la seua il·legalització o marginació institucional, mantenien canals de comunicació activa amb el Comintern i amb les oficines de reclutament de les Brigades Internacionals establides a París. Això permeté establir rutes d’incorporació que començaven sovint en cercles obrers locals i acabaven a Albacete, seu del quarter general de les Brigades. La militància local feia de filtre polític i de suport logístic: organitzaven col·lectes per pagar els bitllets de tren, proporcionaven documentació falsificada per evitar represàlies legals, i en alguns casos, garantien ajuda econòmica a les famílies dels voluntaris.
El cas dels voluntaris escandinaus il·lustra, com pocs, la intersecció entre política, ètica i acció directa. No vingueren a Espanya per gust de l’aventura o per romanticisme juvenil. Vingueren per convicció, per sentit de responsabilitat, per necessitat moral. I ho feren sabent que molts no tornarien. Però també amb la certesa que, si el feixisme triomfava a Espanya, el següent combat hauria de donar-se a casa seua. L’evolució posterior de la guerra i la seua participació en la resistència escandinava contra l’ocupació nazi confirmaria aquell pressentiment. Per a ells, Espanya no fou un parèntesi: fou l’inici d’un combat que duraria tota la vida.
Qui eren els brigadistes?
El perfil sociològic i ideològic dels voluntaris escandinaus que van lluitar a la Guerra Civil Espanyola reflecteix una combinació única d’orígens de classe, formació política i identitat generacional que ajuda a entendre per què, en països tradicionalment neutres i amb alts nivells de benestar intern, un nombre tan significatiu de persones va decidir comprometre’s de manera activa en un conflicte armat a milers de quilòmetres de casa.
En primer lloc, des del punt de vista sociològic, la gran majoria dels voluntaris escandinaus provenien de classes treballadores urbanes. Foren, en la seua immensa majoria, obrers de la construcció, mariners, metal·lúrgics, tipògrafs, mecànics, miners i treballadors ferroviaris. Molts d’ells estaven afiliats a sindicats poderosos i altament estructurats, com la Landsorganisationen i Sverige (LO), la Dansk Arbejdsmands Forbund o la Norges Arbeiderforbund. Aquesta pertinença sindical no era merament administrativa, sinó cultural: significava participació en cercles d’estudi marxista, lectura de premsa obrera, assistència a assemblees i formació en valors de solidaritat internacional. En aquest sentit, no és exagerat afirmar que les Brigades Internacionals foren l’expressió armada d’una cultura obrera que havia sigut educada en el pacifisme militant, però que entenia que, en determinades circumstàncies, la lluita armada era l’última eina de la democràcia.
Des del punt de vista generacional, una part important dels voluntaris escandinaus eren joves entre 19 i 28 anys, que havien crescut en el context de la crisi econòmica global de 1929 i que, per tant, havien viscut en pròpia carn les limitacions del capitalisme liberal. Molts havien estat en atur, havien patit desnonaments o havien estat testimonis de la degradació moral d’una Europa on la pobresa augmentava mentre la desigualtat s’institucionalitzava. Aquesta generació, marcada per l’escepticisme respecte a les institucions tradicionals, trobà en la causa republicana espanyola una via d’esperança, una forma de construir un món nou des del compromís directe. A diferència dels burgesos il·lustrats que recolzaren la República des de la distància, aquests joves escandinaus estaven disposats a morir per ella.
Ideològicament, la diversitat era més gran del que habitualment es pensa. Tot i que una part significativa dels voluntaris eren membres del Partit Comunista dels seus respectius països, també hi havia socialdemòcrates dissidents, pacifistes radicalitzats, anarquistes, independentistes noruecs, i fins i tot protestants evangèlics convençuts que el missatge cristià autèntic era incompatible amb la repressió franquista. Aquesta pluralitat d’orígens ideològics no impedia l’acció comuna, sinó que la feia més rica. A Espanya es trobaven, per primera vegada, militants que havien estat rivals als seus països, però que ara compartien trinxeres, menjars i enterraments. El front espanyol funcionava com una escola de fraternitat política.
Un altre element fonamental del perfil ideològic fou la influència de l’internacionalisme proletari, heretat tant de la Primera Internacional com de la cultura bolxevic dels anys 20. Per a molts d’ells, la República Espanyola no era només un estat a defensar, sinó l’última barricada abans de la caiguda definitiva del somni revolucionari. Alguns viatjaren amb exemplars del Manifiest Kommunistiska Partiet, altres portaven retrats de Lenin o Marx. Però també es coneixen casos de voluntaris que, malgrat no estar organitzats, havien crescut en famílies antifeixistes que havien seguit amb horror els processos a Berlín o Viena i veien en Espanya la possibilitat de tornar el cop.
Un perfil destacat fou el de mariners i portuaris escandinaus, que havien establit vincles amb companys espanyols en ports com Santander, València o Barcelona abans de la guerra. Aquest coneixement previ del territori, així com una cultura laboral basada en la cooperació internacional, féu que molts d’ells actuaren com a traductors o enllaços en el front. Es conserven cartes de brigadistes suecs que expliquen com els valencians els ajudaven a aprendre expressions bàsiques o a cuinar amb el poc que tenien. La relació amb els combatents locals fou en molts casos fraternal, especialment amb les columnes d’origen valencià, amb qui compartien no només la lluita, sinó també l’humor i la música.
La dimensió ètica i emocional no pot ser obviada. Molts d’aquests joves escandinaus actuaren moguts per una empatia profunda cap al sofriment del poble espanyol. L’experiència del patiment al propi país —en forma de repressió sindical, d’atur crònic o de marginalització política— s’unia al desig de redimir la pròpia impotència. L’Espanya republicana no només els necessitava: els acceptava. I en fer-ho, els reconeixia com a subjectes polítics plens. L’acte d’unir-se a les Brigades Internacionals no fou mai una fugida de la realitat, sinó una manera d’enfrontar-la des de la coherència moral més radical.
Aquest perfil, per tant, combina una identitat obrera forta, una formació ideològica sòlida, una motivació moral apassionada i una voluntat de sacrifici que costa d’imaginar en termes contemporanis. Foren, alhora, producte del seu temps i avançats a ell: figures d’una Europa que, davant el feixisme, no dubtà a entregar la seua joventut en defensa d’una idea. No ho feren per diners ni per glòria, sinó perquè entenien que hi ha moments en què la passivitat és un crim.
L’arribada dels voluntaris escandinaus a Espanya fou el desenllaç d’un itinerari iniciat mesos abans en els ports i barris obrers de Malmö, Göteborg, Bergen, Oslo o Copenhaguen. Era un viatge carregat de determinació, però també d’incertesa i clandestinitat. La majoria d’aquests combatents no disposaven de passaport legal o d’autoritzacions oficials per eixir del seu país. Les autoritats escandinaves, pressionades per la política de neutralitat i temeroses d’una radicalització interna, miraven amb recel els moviments internacionals d’esquerres. Així, marxar a Espanya per combatre pel bàndol republicà suposava, per a molts, una ruptura amb l’ordre establert i una forma d’il·legalitat assumida com a acte de resistència.
El recorregut habitual dels voluntaris escandinaus passava per l’entrada a França a través de Dinamarca o Alemanya, sovint fent escala a París, on contactaven amb comitès del Partit Comunista Francès o amb organitzacions d’ajuda internacional com el Secours Rouge International. D’allí, en grups reduïts o individualment, eren conduïts per rutes clandestines cap al sud, fins a Perpinyà o Narbona, on passaven la frontera per Coll d’Ares, Portbou, La Jonquera o Le Perthus, sovint de nit i en condicions precàries. En aquest trajecte intervenien figures fonamentals com els passadors catalans o els comissaris internacionals que s’encarregaven d’orientar els nous voluntaris, molts dels quals mai no havien eixit del seu país natal.
Una vegada a Espanya, el seu punt de recepció i classificació era Albacete, seu del quartell general de les Brigades Internacionals. Aquesta ciutat manxega es transformà, en poc de temps, en un centre logístic cosmopolita on es parlaven desenes de llengües i s’hi creuaven milers de biografies marcades per la idea de llibertat. El Servicio Sanitario Internacional, els serveis d’intel·ligència i els comissariats polítics gestionaven l’allotjament, la instrucció militar bàsica i la posterior assignació al front o a serveis de rereguarda.
Els escandinaus, pel seu alt nivell d’alfabetització i per la seua formació tècnica, sovint foren destinats a unitats especialitzades. Hi ha documentació detallada sobre suecs i danesos assignats a intendència, enginyeria, reparació de camions i vehicles blindats, o unitats de transmissió. Alguns, formats en sanitat bàsica, entraren a formar part dels serveis mèdics de campanya, una tasca de risc altíssim, ja que suposava operar sota bombardejos i traslladar ferits en primera línia. A Albacete també rebien una formació política intensiva, que incloïa classes sobre història de la República, internacionalisme proletari, i, sobretot, instrucció sobre com comportar-se en relació amb la població civil.
No obstant això, molts d’ells demanaren voluntàriament ser enviats al front. Entenien que el seu compromís no era logístic, sinó polític i militar. Per això, un gran nombre d’escandinaus s’incorporaren a la XI i la XV Brigada Internacional, unitats on predominaven alemanys, austríacs, txecs, nord-americans i britànics, però que també acollien combatents escandinaus. És destacable el cas del Batalló Thälmann, de composició majoritàriament alemanya però amb una nodrida presència de suecs i danesos. Aquest batalló, creat en homenatge al líder comunista alemany assassinat pels nazis, actuà principalment en la defensa de Madrid i en les ofensives de Guadalajara i Brunete. Hi ha referències precises a escandinaus que moriren al costat de camarades alemanys en aquestes batalles, alguns dels quals foren enterrats junts, amb banderes roges i discursos multilingües.
Una altra unitat amb presència escandinava fou el Batalló Abraham Lincoln, format bàsicament per nord-americans, però que acollí escandinaus que havien arribat a Espanya des d’Amèrica del Nord, on havien emigrat com a treballadors. El cas del noruec-americà Martin Hjort, nascut a Bergen però resident a Nova York, que combaté amb el Lincoln i morí a l’Ebre, és un bon exemple d’aquesta identitat transnacional i proletària que definia moltes de les trajectòries dels brigadistes.
Hi hagué també intents de crear unitats escandinaves pròpies, especialment al principi de la guerra, però la dispersió lingüística i el nombre relativament reduït de voluntaris ho dificultà. No obstant això, a Albacete i després a Tarazona de la Mancha, hi hagué agrupacions específiques amb bandera escandinava, i en diversos fronts s’organitzaren patrulles mixtes de suecs i noruecs que mantenien una cohesió forta gràcies al seu idioma comú i a la seua formació política compartida.
Pel que fa a la participació directa al front, els escandinaus combatiren en tots els escenaris decisius de la guerra: la defensa de Madrid el novembre de 1936, on el seu valor fou reconegut fins i tot per la premsa republicana; la Batalla del Jarama, on s’enfrontaren a les forces regulars marroquines del bàndol franquista; l’ofensiva de Brunete l’estiu de 1937, en condicions de calor extrema; la contraofensiva de Belchite; i, especialment, la Batalla de l’Ebre, on molts escandinaus foren ferits o morts, i que significà per a ells el límit de la resistència possible.
En aquestes batalles, el seu paper no fou marginal. Testimonis de companys de trinxera parlen de la seua determinació, de la seua disciplina i del seu sentit de col·lectivitat. La seua reputació era la de combatents durs, fiables, silenciosos. En una carta d’un comandant txec, conservada a l’Arxiu del Partit Comunista de França, es diu: “els suecs mai es queixen. No parlen molt, però aguanten fins al final”.
La presència escandinava a la Guerra Civil Espanyola no es limita a una xifra simbòlica o a un gest de solidaritat abstracta. Està composta per noms, per biografies concretes, per històries de combat i de compromís que, tot i haver estat sovint oblidades per les històries nacionals dels seus països d’origen, constitueixen un corpus viu de memòria històrica compartida. Entre aquestes figures, s’alcen diversos perfils que, a més de participar activament en les Brigades Internacionals, establiren vincles directes amb el territori valencià —siguen en la rereguarda sanitària, en tasques de suport logístic, o en unitats combatents que cooperaren amb les milícies locals de la CNT-FAI o amb les columnes de l’Exèrcit Popular de la República.
El cas de Kurt Björk, suec d’origen obrer, n’és una mostra paradigmàtica. Format com a conductor en serveis municipals de Göteborg, s’uní a la causa republicana com a conductor d’ambulància, i fou destinat, en un primer moment, a l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi, una institució que simbolitzà la solidaritat sanitària internacional durant el conflicte. Björk no només traslladava ferits des dels fronts de Terol i del Rincón de Ademuz fins a Alcoi, sinó que també participava en les tasques de coordinació de la rereguarda mèdica, cooperant amb brigades de salvament valencianes i personal sanitari local. Posteriorment, s’uní com a combatent voluntari al front de l’Ebre, on fou ferit. Les seues cartes, conservades a l’Arbetarrörelsens Arkiv d’Estocolm, descriuen amb detall l’organització dels serveis sanitaris republicans i elogien l’entrega dels joves metges formats a la Universitat de València.
Una altra figura destacada fou Martin Rasmussen, obrer metal·lúrgic danés, que va morir al front de Terol el 1937, una de les batalles més dures del conflicte i on participaren també columnes valencianes procedents de l’Alcoià i de la Plana Baixa. La seua carta de comiat a la seua família, escrita poc abans de la seua mort, s’ha convertit en un text de referència dins la literatura antifranquista danesa. Rasmussen descrivia Espanya com “el camp de batalla del futur de tot Europa” i justificava el seu sacrifici amb una lucidesa que traspassa el temps: “Quan combatem al fang de Terol, ho fem també per a Copenhaguen i Estocolm, per a cada poble lliure que encara no sap que serà atacat.”
També cal mencionar Einar Juell, noruec, que fou ferit a la Batalla de Brunete, capturat per tropes franquistes i internat al camp de San Pedro de Cardeña. Malgrat les condicions infrahumanes i la brutalitat dels carcellers, Juell sobrevisqué gràcies a l’ajuda de companys de presó espanyols i internacionals. Després de la seua alliberació —aconseguida per pressió diplomàtica escandinava— es convertí en un dels testimonis clau de les condicions als camps franquistes, i denuncià públicament, ja als anys cinquanta, la complicitat de determinats sectors europeus amb el règim de Franco. Les seues memòries, I Spania for friheten (“A Espanya per la llibertat”), descriuen amb emoció continguda els dies que passà amb un grup de valencians detinguts, molts d’ells de la Ribera i del Camp de Túria, amb els quals organitzà lectures clandestines i cançons de resistència.
En l’àmbit polític, cal fer una menció necessària a Nils Flyg, dirigent comunista suec i un dels primers a mobilitzar suport per a la República. Tot i que posteriorment s’allunyà del moviment comunista i adoptà postures polèmiques durant la Segona Guerra Mundial, la seua acció en favor de la solidaritat amb Espanya fou determinant els primers anys del conflicte. Des de la revista Trots allt!, Flyg organitzà recollides de fons per als hospitals republicans —entre ells el d’Alcoi— i coordinà l’enviament de material sanitari al port de València. Encara que no fou brigadista, el seu paper com a agitador polític i com a dinamitzador de l’opinió pública escandinava tingué un impacte significatiu en el reclutament i la sensibilització de joves voluntaris.
És imprescindible esmentar també el paper fonamental de les dones escandinaves, sovint absents del relat canònic però imprescindibles en la rereguarda. La sueca Karin Westman Berg, pedagoga i activista feminista, treballà a València amb refugiats infants, especialment aquells evacuats del front del nord. Va col·laborar amb el Comitè de Socors als Infants de la República i contribuí a la creació d’espais educatius i terapèutics per a xiquets orfes o traumatitzats per la guerra. La seua correspondència amb Clara Campoamor revela un profund respecte per la tasca de les dones republicanes, i una admiració pel poble valencià, que, segons les seues paraules, “feia brollar esperança d’entre les runes i la gana”.
Aquest conjunt de figures exemplifica la diversitat humana i política de la presència escandinava a Espanya. S’hi barrejaven joves sindicalistes, conductors, metges voluntaris, intel·lectuals marxistes, pacifistes convertits en combatents i dones mobilitzades pel sofriment alié. Tots ells trobaren en la geografia valenciana un espai de compromís i de combat: a Alcoi, a València, a Castelló, a Terol. La seua presència no fou testimonial: deixaren una empremta viva en hospitals, escoles, trinxeres i memòries familiars.
Els brigadistes escandinaus que vingueren a combatre a Espanya no només hagueren d’enfrontar-se a un enemic poderós i ben armat, sinó també a una realitat logística i militar profundament precària. La República, sotmesa des del primer dia a un bloqueig internacional hipòcrita que l’aïllava mentre els avions italians i alemanys bombardejaven ciutats com València, Alacant o Castelló, no podia garantir unes condicions materials dignes per als seus combatents internacionals. Així, els escandinaus que arribaren carregats d’ideals i determinació es trobaren amb un front improvisat, amb uniformes descompensats, armes obsoletes i una cadena de comandament complexa i multilingüe que sovint no comprenien.
Molts d’ells no parlaven ni castellà ni francès, i les ordres que rebien eren confuses, traduïdes amb retard o mal interpretades. El sistema de comandament de les Brigades Internacionals, centralitzat des de Albacete i depenent del Comintern, no sempre podia atendre les particularitats idiomàtiques o culturals de cada grup nacional. Això generava situacions de tensió, sobretot en moments de crisi, quan la manca d’informació clara podia significar la diferència entre avançar o ser aniquilats. Aquesta incomunicació, unida a la desconeixença del relleu i de les condicions del terreny —especialment a les zones muntanyoses del Maestrat, del front d’Aragó o del Segre— suposava un llast que només es podia contrarestar amb disciplina moral i resistència física.
Les condicions materials eren devastadores. En moltes ofensives, els combatents internacionals disposaven d’una sola muda, dormien a la intempèrie, menjaven dues vegades al dia, i patien constantment de disenteria, infeccions o congelacions. Els hospitals de campanya, com el d’Alcoi o el de Benicàssim, funcionaven al límit de la seua capacitat. Hi ha testimonis de brigadistes suecs que arribaren a ser operats sense anestèsia completa, o que moriren per infeccions de ferida per manca de penicil·lina. El personal mèdic escandinau, malgrat els seus esforços, no podia atendre tots els casos, i molts dels ferits eren evacuats en camions que tardaven dies a arribar a una ciutat amb hospital estructurat. D’aquesta manera, el combat per la llibertat s’arrossegava també pels camins de la penúria, de la febre i del silenci.
A tot això s’hi afegia un sentiment creixent de desolació i d’abandonament. A mesura que avançava el conflicte, molts brigadistes escandinaus començaren a entendre que Europa mirava cap a una altra banda. L’Alemanya nazi i la Itàlia feixista intervenien obertament a favor de Franco, mentre França i Anglaterra mantenien la farsa d’una no-intervenció que, en la pràctica, significava deixar morir la República. Aquest sentiment de traïció internacional colpejava fortament els voluntaris escandinaus, que veien en aquella guerra no només una lluita espanyola, sinó el primer acte d’una tragèdia europea imminent. Per això, la desmoralització no només era fruit de la derrota militar, sinó també d’una pèrdua de fe en les institucions europees i en la capacitat col·lectiva de defensar la democràcia.
La mortaldat fou elevadíssima. En algunes unitats escandinaves, més de la meitat dels efectius no tornaren mai. A la Batalla de Brunete, diversos escandinaus moriren en l’intent de recuperar posicions perdudes. A l’Ebre, la gran ofensiva final de l’Exèrcit Popular, centenars foren ferits i molts desaparegueren. Alguns estan enterrats en fosses comunes al Priorat o a la Terra Alta. El seu nom s’ha recuperat en els últims anys gràcies a les tasques de recerca i exhumació impulsades per associacions de memòria democràtica. En diversos casos, les seues famílies escandinaves no reberen mai notícies oficials. Moriren com a estrangers a Espanya i com a oblidats a casa.
El retorn dels brigadistes escandinaus als seus països d’origen després de la derrota republicana de 1939 no fou, com alguns havien imaginat, un retorn triomfal ni tampoc una acollida heroica. Per a molts, significà una nova forma de silenci, d’exclusió i d’invisibilització. L’Europa que havien intentat salvar des de les trinxeres espanyoles es preparava per al seu propi col·lapse, i el que en un moment fou percebut com una lluita avançada per la llibertat passà ràpidament a ser considerat un episodi incòmode dins d’un nou ordre internacional que es definia pels equilibris de la Guerra Freda.
A Suècia, per exemple, on més de 300 voluntaris havien participat en les Brigades Internacionals, molts tornaren amb greus seqüeles físiques i psicològiques. Havien vist morir als seus companys, havien estat ferits o empresonats, i tornaven a un país on la neutralitat política —una neutralitat que, en la pràctica, sovint s’acostava a la complaença amb el feixisme europeu— no deixava lloc per al reconeixement. El Säkerhetspolisen (SAPO), la policia de seguretat sueca, obrí expedients per a centenars d’ells, considerats “risc potencial” per la seua filiació comunista o per la seua militància internacionalista. En arxius desclassificats apareixen anotacions amb expressions com “element no fiable”, “tendència insurreccional” o “sota influència soviètica”, en referència a homes que havien arriscat la vida per aturar l’expansió del feixisme europeu.
Aquestes pràctiques de control s’estengueren també a Noruega, on els serveis d’intel·ligència —reorganitzats després de l’ocupació nazi— començaren a aplicar criteris de depuració interna en la funció pública. Diversos brigadistes que intentaren accedir a llocs a l’administració, a l’ensenyament o als mitjans de comunicació foren vetats pel seu passat. Es coneix el cas de Knut Lunde, exbrigadista ferit al Jarama, que després de la guerra volgué treballar com a professor a Bergen, però la seua sol·licitud fou denegada per pressions polítiques. A la resolució s’indicava, amb fredor burocràtica, que el seu pas per Espanya podia ser “interpretat com una expressió de sectarisme ideològic que no garanteix la neutralitat exigida pel servei educatiu”.
La repressió no fou, però, només institucional. També tingué una dimensió social. Els brigadistes escandinaus, especialment aquells que mantenien una militància activa dins dels partits comunistes o que es mostraven crítics amb les polítiques de rearmament i alineament atlantista, foren sovint objecte d’aïllament social, burla o marginació dins dels mateixos cercles d’esquerra moderada. A Dinamarca, on la socialdemocràcia governava en coalició amb partits liberals, es tolerava la seua presència en actes memorials puntuals, però se’ls negava sistemàticament qualsevol veu pública o capacitat de direcció política. L’experiència d’haver lluitat a Espanya era reduïda a una excentricitat juvenil, a una aventura fora de lloc que no calia incorporar al relat nacional.
El discurs oficial del consens socialdemòcrata escandinau dels anys cinquanta i seixanta es construí sobre una memòria molt selectiva de la història del segle XX. En ella, la lluita de classes era reemplaçada per la cultura del diàleg institucional; el conflicte internacional, per la neutralitat estratègica; i l’antifeixisme militant, per una forma d’humanisme despolititzat que no reconeixia com a legítima la desobediència revolucionària. En aquest marc, els brigadistes no encaixaven. Representaven un passat massa intens, massa compromés, massa incòmode.
És especialment dolorós constatar que fins i tot en cercles progressistes, la memòria dels brigadistes fou gestionada amb ambigüitat. En molts actes commemoratius del moviment obrer, es parlava de la Guerra Civil Espanyola com d’un referent llunyà, però s’evitava mencionar noms concrets, associacions reals, batalles viscudes. Aquests homes i dones es convertiren en presències fantasmes, reconegudes només parcialment, i sempre des de la prudència institucional.
Amb tot, no tots callaren. Els propis brigadistes, organitzats en associacions de veterans, mantingueren viva la memòria. Editaren butlletins, com el danés De kæmpede for Spanien, promogueren llibres de memòries, com els d’Einar Juell a Noruega o Bengt Segerson a Suècia, i realitzaren campanyes per aconseguir el reconeixement legal del seu servei. Encara que els governs foren lents i reticents, alguns municipis progressistes —com Malmö, Trondheim o Frederiksberg— sí que organitzaren actes públics en el seu honor. Amb el temps, i sobretot a partir de la caiguda del mur de Berlín, la seua memòria ha tornat a ocupar el lloc que li correspon.
Només els sindicats, els cercles culturals d’esquerra i els antics companys de militància mantingueren viva la seua memòria. A Noruega, el Arbeidernes Opplysningsforbund edità fullets biogràfics i organitzà actes anuals en homenatge. A Dinamarca, el Forbundet af Spanske Frivillige mantingué una revista fins als anys 60. A Suècia, alguns d’ells participaren activament en el moviment per la pau, i foren recuperats com a veus de memòria antifeixista a partir de la dècada dels 80. Però durant dècades, molts d’ells visqueren com a homes trencats entre dos mons, orgullosos del que havien fet, però conscients que pocs volien escoltar-los.
Malgrat tot, resistiren. I alguns, com Einar Juell, com Kurt Björk, o com les infermeres que treballaren a Alcoi o València, escrigueren, contaren, transmeteren. Gràcies a ells, la seua història no ha desaparegut. Gràcies a ells, avui sabem que la llibertat europea es va començar a defensar molt abans de 1939, i que entre les trinxeres del Jarama i els bombardejos sobre Madrid, entre el fang de Brunete i els hospitals improvisats d’Alcoi, hi havia homes i dones del nord d’Europa donant-ho tot per una terra que no era la seua, però que sentien com a pròpia.
La fundació de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi el 1937 representa un dels episodis més profundament humans, transnacionals i èticament exemplars de la Guerra Civil Espanyola. L’existència mateixa d’aquest centre hospitalari fou el fruit de la conjunció entre la consciència política d’un nord d’Europa mobilitzat per la causa antifeixista i la capacitat d’organització de la societat valenciana republicana. En un moment en què la major part dels governs europeus mantenien una postura de neutralitat còmplice o d’abandó diplomàtic, van ser les mans civils —obreres, estudiantils, sindicals, sanitàries i intel·lectuals— les que decidiren actuar. I ho feren des de la pràctica concreta: amb metges, amb material quirúrgic, amb ambulàncies, amb roba, amb sabó, amb sang i suor.
El projecte de crear un hospital escandinau a territori republicà espanyol s’impulsà des de les plataformes civils i sindicals més combatives de Suècia i Noruega, que interpretaren la guerra no com una disputa interna espanyola, sinó com el camp avançat d’una confrontació global entre democràcia i totalitarisme. L’organització Svensk Hjälpkommitté för Spanien, integrada per afiliats al sindicat Landsorganisationen i Sverige (LO), per metges de l’Hospital General de Malmö, per estudiants de medicina de Göteborg i Estocolm, per pastors luterans d’esquerres i per feministes de la Föreningen Kvinnor för Fred, assumí des del primer moment que el suport havia de ser material, organitzat i permanent. A Noruega, l’organització Norsk Spaniahjelp, molt vinculada a la Confederació Noruega de Sindicats (LO), canalitzà la solidaritat a través de comitès locals que recollien diners, teixien peces d’abric, traduïen fullets, i organitzaven concerts i xerrades per explicar què passava a València, a Madrid, a Guernica.
La decisió d’instal·lar l’hospital a Alcoi no fou aleatòria. La ciutat havia estat una de les més actives de tot el País Valencià en l’organització de la rereguarda republicana. Amb una forta tradició obrera tèxtil, amb una estructura sindical sòlida (UGT i CNT hi compartien presència als tallers, al transport i a la sanitat), i amb una xarxa de cooperatives i ateneus obrers molt consolidada, Alcoi presentava condicions singulars: estava relativament allunyada del front immediat, però prou prop per rebre ferits del front de Terol, del Rincón de Ademuz o de la línia del Xúquer; comptava amb instal·lacions recuperables per a ús sanitari, com antics asils o convents desamortitzats; i, sobretot, disposava d’un teixit institucional col·laboratiu que permetia posar en marxa el projecte amb garanties.
El comitè alcoià de suport a la sanitat republicana, format per metges com el doctor Andreu Quilis, pel regidor d’higiene pública Josep Albert i per les infermeres de la Casa de Socors, s’oferí a col·laborar des del primer moment. L’Ajuntament, aleshores sota el control del Front Popular, cedí l’edifici del convent de les Germanes Carmelites, que fou rehabilitat com a hospital de campanya. A més, es condicionà la comunicació amb els municipis veïns, especialment amb Cocentaina, Muro i Banyeres, per tal de disposar d’un sistema d’evacuació ràpida de ferits.
La història de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi no pot ser explicada en la seua totalitat sense reconéixer el paper determinant que jugaren dues figures cabdals del moviment obrer escandinau: Gerda Grepp i Martin Tranmæl. Aquest tàndem —ella, periodista i activista de camp; ell, dirigent sindical i estrateg polític— no només exemplifica la capacitat de resposta civil davant la tragèdia del feixisme, sinó que representa una veritable aliança entre acció humanitària i mobilització internacionalista. Tot i que no foren un matrimoni formal en el sentit domèstic, sí que formaren una unitat política i solidària que esdevingué clau per a la posada en marxa de l’Hospital a Alcoi, convertint-lo en una de les expressions més tangibles de la solidaritat nòrdica amb la República.
Gerda Grepp (1907–1940), filla del dirigent socialista noruec Kyrre Grepp, fou una pionera en molts sentits. Periodista d’investigació, feminista convençuda i corresponsal de guerra, va ser una de les primeres dones del món a cobrir un conflicte bèl·lic sobre el terreny en qualitat de periodista acreditada. Amb una ploma incisiva i una mirada humanista, envià cròniques des del front d'Aragó, des de Madrid sota les bombes, i des dels hospitals de rereguarda. En aquestes cròniques, publicades a mitjans escandinaus com Arbeiderbladet, Ny Tid o Social-Demokraten, no sols narrava els esdeveniments militars, sinó que feia un retrat del patiment civil, de la resistència de les dones republicanes, de la tenacitat dels metges voluntaris i de la dignitat popular que es negava a caure en el fatalisme. La seua veu esdevingué una finestra directa perquè la ciutadania escandinava entenguera que Espanya era molt més que una guerra llunyana: era una trinxera moral on s’hi jugava el futur d’Europa.
La tasca de Gerda Grepp no es limità a l’àmbit periodístic. Des del moment en què conegué la magnitud del desastre humanitari, s’implicà personalment en campanyes de recaptació de fons i de sensibilització a Noruega i Suècia. Va organitzar conferències, actes benèfics, exposicions de fotografies i recitals de poesia a favor dels infants refugiats i dels hospitals de guerra. El seu testimoni directe li atorgava una autoritat moral indiscutible. Quan parlava dels bombardejos sobre Madrid o del sofriment als barris obrers de València, no ho feia com una analista des de la distància, sinó com una testimoni compromesa. Fou ella qui suggerí, per primera vegada, la idea d'establir una infraestructura mèdica estable al País Valencià, preferiblement en una ciutat mitjana amb condicions adequades i xarxa local col·laboradora.
En paral·lel, Martin Tranmæl (1879–1967), un dels dirigents més influents del moviment obrer noruec, utilitzava la seua posició com a líder de la Confederació de Sindicats Noruecs (LO) i com a editor del diari Arbeiderbladet per mobilitzar la maquinària política, sindical i econòmica necessària per fer realitat el projecte hospitalari. Tranmæl, format en el marxisme clàssic però molt atent a la necessitat de construir hegemonia cultural i institucional dins de les democràcies nòrdiques, comprenia que la lluita per Espanya no era només una qüestió de solidaritat, sinó de prevenció estratègica. Entenia que l'avanç del feixisme a la península ibèrica era una amenaça directa contra les conquestes socials del nord d’Europa, i que no actuar era deixar la porta oberta a la involució a casa pròpia.
Amb el suport de Tranmæl, la LO fundà el comitè Norsk Spaniahjelp, que aconseguí articular un moviment transversal de suport a la República: des de societats de pescadors a les illes Lofoten fins a estudiants d’universitat, des de associacions de dones fins a cercles luterans progressistes. Ell mateix redactà les línies estratègiques del projecte d’Alcoi, coordinà amb els seus homòlegs suecs —especialment amb el Svensk Hjälpkommitté för Spanien— la distribució de recursos i assumí la responsabilitat de garantir la continuïtat logística del subministrament de medicaments, material quirúrgic i personal mèdic. El seu nom apareix a les actes de la reunió celebrada a Estocolm el març de 1937 on es decidí, de manera oficial, la destinació d’aquell primer contingent mèdic escandinau cap a Alcoi.
La combinació entre el testimoni actiu de Gerda Grepp i la força organitzativa de Martin Tranmæl creà un ecosistema de cooperació inèdit entre periodisme, sindicalisme i acció mèdica humanitària. L’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi no fou una iniciativa improvisada, sinó una resposta estructurada, planificada i eficient a una necessitat urgent. Sense la seua visió conjunta —ella, a primera línia; ell, des dels despatxos i les assemblees sindicals— aquest centre no hauria existit tal com el coneixem.
Els primers metges escandinaus arribaren al País Valencià a principis de juny de 1937, després de desembarcar a Marsella i creuar Catalunya en ambulàncies i camions militars cedits pel Ministeri de Defensa. El doctor suec Henry Wulff, especialitzat en cirurgia de guerra, assumí la direcció mèdica. L’infermera noruega Kari Schjelderup esdevingué la cap d’infermeria, i en pocs dies es formà un equip mixt d’escandinaus i valencians que, malgrat les barreres idiomàtiques, s’entenien a la perfecció: en la urgència del dolor, les ordres es donaven amb els ulls, i la solidaritat parlava una llengua comuna.
L’hospital començà a funcionar oficialment a finals de juliol de 1937, amb una capacitat inicial de 75 llits, quiròfan, farmàcia, laboratori i sala de recuperació. L’equip comptava amb especialistes en traumatologia, cirurgia d’urgència, psiquiatria de guerra i desinfecció. En els primers quatre mesos, atengueren més de 500 ferits, molts d’ells provinents de la 56a Divisió de l’Exèrcit Popular, que combatia en les zones de Terol i Rubielos de Mora. Alguns brigadistes internacionals —francesos, alemanys, italians, britànics— foren traslladats des del front fins a Alcoi, i allí tractats per metges escandinaus amb l’assistència de joves alumnes de la Facultat de Medicina de València, que col·laboraven voluntàriament en la pràctica clínica.
L’impacte d’aquest hospital sobre la població alcoiana fou immediat. Molts ciutadans col·laboraren oferint menjar, roba neta, allotjament als voluntaris, o realitzant traduccions improvisades. Les mestres republicanes de la ciutat organitzaren grups de suport per als infants ferits, i el coral obrera d’Alcoi, formada per treballadors del tèxtil, oferí concerts per als convalescents. Els escandinaus s’integraren així en la vida quotidiana d’un poble que vivia la guerra no només com una amenaça, sinó també com una reafirmació del seu compromís amb els valors republicans.
L’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi no fou, doncs, una instal·lació més. Fou una trinxera humanitària, una síntesi de l’internacionalisme proletari i de la resposta ètica davant del feixisme. Representà, en el cor del País Valencià, la dignitat de la solidaritat sense condicions, i el seu llegat perdura avui en la memòria dels qui saben que, en temps de guerra, salvar vides també és una forma de resistència.
El funcionament intern de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi durant la Guerra Civil Espanyola constitueix un model de medicina humanitària internacionalista, avançada no sols per la qualitat tècnica dels seus serveis, sinó també per la seua organització ètica, col·laborativa i altament professionalitzada. Allò que s’establí a Alcoi no fou una simple instal·lació provisional, sinó un centre mèdic d’avantguarda dissenyat sota criteris científics rigorosos, estructurat per a operar en contextos de guerra i capaç d’assumir volums alts de pacients ferits greument en condicions crítiques.
L’equip mèdic estava integrat per una vintena de professionals sanitaris escandinaus, principalment de Suècia i Noruega, formats en medicina d’urgència, cirurgia de camp i higiene hospitalària. La seua presència no només reflectia la qualitat acadèmica del sistema mèdic escandinau d’entreguerres, sinó també l’alt nivell d’organització del moviment solidari que, a través del Norsk Spaniahjelp i del Svensk Hjälpkommitté för Spanien, seleccionava personal altament qualificat, políticament compromés i preparat per a treballar sota pressió.
El nom més destacat d’aquest equip fou el del doctor Henry Wulff, cirurgià principal, format a la Facultat de Medicina de Lund i amb pràctica clínica a l’Hospital General de Malmö. Wulff era expert en traumatologia de guerra, amb experiència prèvia en missions a la Guerra de Xina (1932) i en zones mineres sueques on atenia accidents industrials. A Alcoi, Wulff reorganitzà les sales quirúrgiques del convent rehabilitat, establí protocols de triatge segons grau de gravetat i desenvolupà un sistema d'intervencions en cadena que permetia operar fins a 20 pacients per jornada amb un equip de només tres cirurgians i dues infermeres instrumentistes. Els seus informes mèdics, escrits en suec i en francès, enviats a Göteborg i a Estocolm, serviren després com a base per a manuals de cirurgia d’urgència distribuïts per la Creu Roja sueca.
El nom més destacat d’aquest equip fou el del doctor Henry Wulff, cirurgià principal, format a la Facultat de Medicina de Lund i amb pràctica clínica a l’Hospital General de Malmö. Wulff era expert en traumatologia de guerra, amb experiència prèvia en missions a la Guerra de Xina (1932) i en zones mineres sueques on atenia accidents industrials. A Alcoi, Wulff reorganitzà les sales quirúrgiques del convent rehabilitat, establí protocols de triatge segons grau de gravetat i desenvolupà un sistema d'intervencions en cadena que permetia operar fins a 20 pacients per jornada amb un equip de només tres cirurgians i dues infermeres instrumentistes. Els seus informes mèdics, escrits en suec i en francès, enviats a Göteborg i a Estocolm, serviren després com a base per a manuals de cirurgia d’urgència distribuïts per la Creu Roja sueca.
El centre comptava amb una estructura moderna per a l’època. L’edifici, antic convent de clausura, havia estat adaptat per a funcionar amb dues sales de cirurgia, una zona d’hospitalització, farmàcia, cuina pròpia, despatx mèdic i àrees de recuperació funcional. A diferència d’altres hospitals de camp improvisats, a Alcoi s’havien instal·lat sistemes de desinfecció mitjançant vapor, zones d’aïllament per a pacients amb infeccions pulmonars o gangrenes i una línia de comunicació directa amb els serveis sanitaris de València i amb l’Hospital Internacional de Benicàssim. Les infermeres republicanes, moltes d’elles formades als cursos de la Casa de la Salut de València, treballaven colze a colze amb les professionals escandinaves, aprenent tècniques quirúrgiques, protocols d’esterilització i sistemes de registre clínic.
La capacitat d’atenció arribava a uns 100 llits funcionals, però en moments de màxima pressió (especialment després de les ofensives d’hivern del 1938), s’hi tractaren fins a 1.200 pacients en poc més de cinc mesos, amb una mitjana de rotació de 8 dies per pacient hospitalitzat. D’aquests, prop del 75 % eren soldats republicans ferits al front de Terol, Rubielos i Mora de Rubielos; un 15 % eren civils de zones bombardejades (infants, dones i persones majors), i el 10 % restant, voluntaris internacionals, entre ells diversos escandinaus de les Brigades que havien estat traslladats des del front amb ferides greus.
Cada jornada començava amb una reunió mèdica a les 6:30 del matí, on es distribuïen les prioritats quirúrgiques, es revisaven els casos pendents de transfusió i s’assignaven tasques específiques a cada equip. El treball era constant, sense jornades fixes. Els diumenges, si les condicions ho permetien, el personal assistia a actes musicals organitzats per la població alcoiana, o es llegien notícies en veu alta, amb traducció simultània, en un dels patis interiors. El respecte entre el personal valencià i el nòrdic era absolut: compartien cafè, dol i esperança.
La relació entre l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi i la població local constitueix un dels episodis més intensos i enriquidors del que podríem anomenar la “solidaritat quotidiana” durant la Guerra Civil Espanyola. Contra el tòpic que presenta les institucions internacionals com a cossos externs i autònoms, l’hospital escandinau no fou en cap moment un ens tancat o autosuficient. Al contrari: des del primer moment s’integrà dins del teixit social, sanitari i afectiu alcoià, convertint-se en un node d’intercanvi i d’aprenentatge mutu entre els professionals del nord i els habitants del sud.
Des d’un punt de vista sanitari, l’hospital mantenia una estreta col·laboració amb altres centres republicans del País Valencià. La xarxa de comunicació incloïa els hospitals de València (especialment el General, el Provincial i l'Hospital de Sang del carrer de Jesús), el de Cocentaina, el centre quirúrgic auxiliar de Muro d’Alcoi, i, més enllà, amb l’Hospital Internacional de Benicàssim, autèntica capital mèdica de les Brigades Internacionals a la rereguarda del front del centre i llevant. A través d’aquestes connexions s’intercanviaven expedients clínics, medicaments, equips mòbils, i fins i tot personal especialitzat que era traslladat temporalment per reforçar determinades intervencions complexes.
La coordinació es feia sovint a través de la Comissió Sanitària del SIM (Servei d’Informació Militar), que centralitzava les comunicacions entre les unitats mèdiques civils i militars. Tot i que aquesta estructura havia nascut amb funcions de control, la seua secció mèdica operava com un veritable servei de xarxa hospitalària descentralitzada. El doctor Wulff, cirurgià principal del centre d’Alcoi, mantenia correspondència amb els directors dels hospitals de València, especialment en matèria de protocols postoperatoris i de vigilància epidemiològica. La doctora Nanna Svartz, en una visita a València, contribuí a coordinar una campanya de prevenció contra el tifus exantemàtic, basant-se en mètodes d’aïllament provats a Escandinàvia però adaptats a les condicions valencianes.
Però més enllà de les estructures sanitàries, la veritable força del projecte radicava en la relació estreta amb la ciutadania alcoiana. L’arribada dels voluntaris escandinaus fou rebuda amb un respecte que anava més enllà de la cortesia: era la reconeixença sincera a una ajuda desinteressada i valenta en un moment de màxima vulnerabilitat. Molts joves alcoians s’oferiren com a cuiners, ajudants de farmàcia, portalliteres, conductors d’ambulància i fins i tot com a traductors improvisats. L’idioma fou, inicialment, un obstacle. Però en poques setmanes, sorgí una mena de llengua mixta, entre el valencià, el castellà rudimentari i l’anglés o el suec funcional, que permetia comunicar l’essencial: on et fa mal, quina sang tens, aguanta, estàs viu.
La implicació de les dones d’Alcoi fou fonamental. Un grup de mestres republicanes, dirigides per Conxita Santonja i Empar Moncho, crearen un servei d’auxili sanitari a barris com el Viaducte, el Partidor i Santa Rosa, que col·laborava estretament amb el centre escandinau. A través de convenis amb l’Ajuntament i amb la Casa de Socors municipal, es posaren en marxa cursos d’higiene, d’educació sanitària bàsica i de cures per a infants i persones dependents. Aquestes sessions, impartides per infermeres escandinaves i per metgesses republicanes valencianes, serviren per alfabetitzar en pràctiques de salut pública a centenars de dones, moltes de les quals continuaren fent tasques d’infermeria o treball social durant anys després.
Aquesta connexió educativa i comunitària prengué també forma en campanyes de vacunació infantil, especialment contra la tuberculosi i el xarampió, malalties endèmiques en zones pobres del Comtat. Els escandinaus aportaren no sols tècniques i vacunes (amb el suport de la Cruz Roja Sueca i del Ministeri de Sanitat Noruec), sinó també una metodologia centrada en la prevenció, l’empoderament femení i la implicació de les escoles i ateneus populars. En paraules de Kari Schjelderup, “la salut no era un favor, era un dret que s’aprenia i es compartia”.
També es documentaren vincles afectius profunds. Alguns voluntaris escandinaus establiren relacions sentimentals amb persones locals, algunes de les quals culminaren en matrimonis —formalitzats o no— que continuaren després de la guerra. Els arxius municipals d’Alcoi registren permisos de residència temporal concedits a ciutadans suecs i noruecs després del 1939, alguns dels quals tenien lligams amb famílies alcoianes. Aquestes relacions no només trencaren fronteres nacionals, sinó també de gènere i classe: entre elles es troben històries d’amor entre infermeres escandinaves i obrers del tèxtil, entre metges i mestres locals, entre soldats ferits i estudiants valencians que traduïen poemes de Mistral i de Lorca als sopars d’infermeria.
L’impacte de l’hospital també fou cultural i emocional. Alcoi acollí concerts solidaris on músics locals i escandinaus interpretaren junts peces populars i melodies tradicionals. A les aules de la ciutat, les escoles escrivien redaccions sobre “els metges que venen del nord”, i al mercat, s’arribà a vendre pa suec elaborat per una fornera local que aprengué la recepta d’un infermer d’Uppsala. Aquest nivell de hibridació cultural i afectiva no era forçat, sinó fruit d’una convivència entre iguals, nascuda del respecte mutu i de la lluita compartida per la vida.
L’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi fou, així, molt més que una infraestructura mèdica: fou una escola de democràcia sanitària, un espai d’encontre entre pobles i una expressió concreta de la fraternitat internacionalista. El seu record viu encara en els arxius, en la memòria oral, i en els vincles afectius que, vuitanta anys després, continuen teixint ponts entre el País Valencià i Escandinàvia.
El funcionament de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi durant l’any i mig que estigué actiu no pot ser comprés sense atendre les condicions de treball extremes que visqué el seu personal. Des del moment en què el primer contingent escandinau arribà al País Valencià, a mitjan 1937, fins al seu tancament definitiu en els primers mesos de 1939, el centre funcionà sota una pressió constant, sostinguda i creixent, tant per les condicions pròpies del context bèl·lic com per les limitacions logístiques d’una rereguarda cada vegada més castigada.
Els subministraments mèdics arribaven en trameses irregulars, sovint procedents de Suècia o Noruega per via de Marsella o del port de València, però sotmesos a retards i confiscacions. Les donacions gestionades per Svensk Hjälpkommitté för Spanien o Norsk Spaniahjelp sovint eren parcialment retingudes a la frontera francesa per la pressió de les autoritats del govern Daladier, que, malgrat les simpaties individuals, aplicava la política de no-intervenció. Això obligava el personal mèdic a improvisar: agulles esterilitzades i reutilitzades, medicaments compartits, ferides netejades amb alcohol agrícola o amb infusions antisèptiques de sàlvia i farigola replegades per dones alcoianes als voltants de Mariola.
Les jornades de treball s’estenien de forma ininterrompuda, especialment durant les ofensives del front de Terol (hivern del 1937–38) i la caiguda de Vinaròs (primavera del 1938), quan els hospitals valencians foren col·lapsats i l’Hospital d’Alcoi rebia columnes senceres de soldats ferits o mutilats. Les infermeres, tant les escandinaves com les valencianes, dormien en catres dins de les mateixes sales d’hospitalització, i sovint treballaven setmanes senceres sense descans, amb la responsabilitat afegida de gestionar les emocions d’homes joves aterrats, amputats, trencats en cos i ànima.
A aquest panorama s’hi afegien les amenaces constants d’atacs aeris, com els viscuts en els mesos de desembre de 1938 i gener de 1939, quan l’aviació franquista bombardejà les rodalies d’Alcoi i l’estació de Cocentaina, pensant que acollien armament o columnes en retirada. En una ocasió documentada per la infermera Kari Schjelderup, una bomba caigué a 500 metres de l’hospital. Els ferits foren traslladats d’urgència als soterranis, que s’havien habilitat com a refugi, amb lliteres metàl·liques, mantes humides per evitar el foc i una reserva de menjar sec per a tres dies. A més de l’amenaça militar, hi hagué crisis epidemiològiques puntuals, com un brot de tifus al febrer del 1939, coincidint amb l’entrada massiva de civils procedents de la Plana i del Maestrat, que arribaven deshidratats, ferits i sense atenció bàsica.
I malgrat tot, el compromís dels escandinaus fou absolutament ferm. La majoria del personal havia estat enviat amb contractes temporals de tres a sis mesos, però prop del 80 % allargaren voluntàriament la seua estada, malgrat les notícies angoixants que arribaven del nord, malgrat la degradació creixent del front i malgrat la manca d’incentius materials. El vincle que havien establert amb la ciutat, amb els seus companys valencians, amb els infants que ajudaven a vacunar i amb els soldats que veien morir i, a vegades, recuperar-se miraculosament, era més fort que qualsevol consigna. Per a ells, romandre era resistir. I resistir era l’única manera de no trair la causa que els havia portat fins allí.
Però l’avanç imparable de les tropes franquistes des del nord i des del centre en l’hivern de 1938–1939 —amb la caiguda de Morella, de Castelló, de València mateix— feu inevitable el desmantellament progressiu del centre. Entre gener i març, s’inicià un pla d’evacuació accelerada. Els ferits més greus foren enviats per ambulàncies de la República a l’Hospital General de València, mentre que els pacients en millor estat foren traslladats a zones de muntanya com Bocairent, Agres o la mateixa Mariola, on es disposaven refugis improvisats en convents abandonats o masos republicans.
Els darrers dies de funcionament foren d’una intensitat tràgica. Segons relats posteriors de l’infermer noruec Olav Arntzen, els últims pacients foren carregats en camions el 4 de març de 1939 sota la pluja, entre crits, abraçades i silenci. Part del personal escandinau aconseguí evacuar-se amb passaports especials tramitats per la Creu Roja a través de Barcelona i de Perpinyà, però altres —entre ells tres infermeres i dos conductors— foren atrapats per l’avenç franquista i passaren mesos retinguts a València, en una situació d’ambigüitat diplomàtica que només es resolgué gràcies a la pressió dels consolats suec i noruec a París.
En el moment de tancar definitivament les portes, l’Hospital Suec-Noruec havia tractat més de 1.200 pacients, havia participat en campanyes de vacunació, cursos d’higiene i programes d’educació sanitària popular, i havia deixat un rastre d’afecte, de respecte i de gratitud en tota la comarca. Però també havia deixat una lliçó: que la solidaritat, quan es concreta en institucions públiques, en sabers compartits i en lluita sanitària, és capaç de sostenir l’esperança fins i tot en el naufragi.
La memòria de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi, durant dècades quasi esborrada del relat oficial tant valencià com escandinau, ha ressorgit com una de les fites més potents de la solidaritat internacionalista en territori valencià. Aquest silenci prolongat no fou casual: després de la victòria franquista, qualsevol referència a l’ajuda estrangera a la República fou perseguida, esborrada dels arxius públics, i condemnada a la memòria oral domèstica o a l’exili. I als països escandinaus, l’estigmatització dels antics brigadistes durant la Guerra Freda i el gir cap a una política exterior de prudència institucional contribuïren també a relegar aquests episodis a un segon pla.
Tanmateix, a partir de la dècada dels anys vuitanta, amb l’arribada de la democràcia consolidada a Espanya i amb el creixement dels moviments memorialistes al País Valencià, començaren a aflorar iniciatives per recuperar la memòria d’aquell hospital. Les primeres investigacions provinents de l’àmbit local —com les de l’arxiver alcoià Josep Lluís Santonja o les de membres de l’Associació de Veïns del Partidor— feren visible l’existència d’un edifici que havia albergat un equip mèdic internacional i que, durant gairebé dos anys, havia sigut un dels centres més avançats de la sanitat republicana a la rereguarda del front de Terol.
En paral·lel, a Noruega i a Suècia, arxius sindicals i universitaris començaren a digitalitzar col·leccions de documents, cartes, diaris i fotografies vinculades al Norsk Spaniahjelp i al Svensk Hjälpkommitté för Spanien, incloent-hi documents administratius, informes mèdics i dietaris personals de metges, infermeres i conductors que havien estat destinats a Alcoi. Entre ells, destaca el treball del Arbeiderbevegelsens Arkiv og Bibliotek (Oslo) i de l’Arbetarrörelsens Arkiv och Bibliotek (Estocolm), que en les darreres dècades han recuperat centenars de pàgines de correspondència inèdita, moltes de les quals esmenten de forma directa la ciutat d’Alcoi, els seus habitants, els infants malalts i les condicions en què operava l’hospital.
Aquesta confluència de fonts ha permés que, des de finals del segle XX, s’inicien projectes col·laboratius de memòria històrica entre institucions valencianes i escandinaves. A Alcoi, han proliferat rutes senyalitzades, com la que recorre els punts clau del barri del Viaducte, l’antiga seu del convent de les Germanes Carmelites, i les fonts documentals a l’Arxiu Municipal. També s’han produït documentals, exposicions i jornades científiques. El Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo ha acollit cicles dedicats a la memòria internacionalista, i entitats com Acció Cultural del País Valencià, el Centre Ovidi Montllor o la Plataforma per la Memòria Històrica i Democràtica de l’Alcoià-Comtat han promogut actes, trobades i publicacions.
El projecte La Memòria Compartida, impulsat per ACICOM i en col·laboració amb entitats del nord d’Europa, s’inscriu plenament dins d’aquest esforç de recuperació i resignificació pública d’un episodi oblidat. L’objectiu no és només reconstruir un fragment de la història mèdica i humanitària de la Guerra Civil, sinó també transmetre a les generacions actuals el valor de la fraternitat entre pobles com a força concreta i operativa davant la barbàrie. L’hospital d’Alcoi no fou una anècdota, sinó una resposta organitzada, científica i compassiva davant la destrucció, capaç de salvar vides, de formar personal sanitari, d’educar en la higiene i en la dignitat, i d’unir comunitats diverses sota el llenguatge universal de la cura.
Aquest reconeixement ha començat a arribar també des d’institucions escandinaves. A Noruega, la LO (Confederació de Sindicats) ha finançat recentment una línia d’investigació dedicada a la memòria sanitària de la Guerra Civil, i en el centenari del naixement de Kari Schjelderup, el seu diari d’Alcoi ha sigut objecte de dramatitzacions a diversos teatres sindicals. A Suècia, l’Institut Karolinska ha publicat, dins del seu programa d’humanitats mèdiques, un recull de textos sobre la figura de Nanna Svartz i la seua relació amb el projecte valencià.
El record de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi ja no és un arxiu oblidat ni una nota a peu de pàgina. És un símbol de la capacitat de la ciutadania organitzada per enfrontar la mort amb ciència, esperança i coratge. És una lliçó viva per a temps de guerra i per a temps de pau, que ens recorda que, fins i tot enmig de la destrucció, es poden construir espais de cura, de fraternitat i d’humanitat compartida.
Amb la derrota de la República el 1939, desenes de milers d’espanyols creuaren la frontera francesa buscant refugi. L’anomenada Retirada marcà l’inici d’un exili massiu i prolongat. A França, la situació fou inicialment caòtica, amb camps de concentració com Argelers o Gurs en condicions deplorables. Davant aquesta crisi humanitària, diversos països europeus van començar a rebre peticions per acollir refugiats, entre ells Suècia i Noruega, que, malgrat la seua política de neutralitat, ja havien mostrat durant la guerra una clara simpatia per la causa republicana.
A finals dels anys 30, tant Suècia com Noruega es trobaven en un moment de consolidació dels seus estats del benestar i amb governs de tendència socialdemòcrata. En ambdós casos, la presència d’una opinió pública activa, mobilitzada durant la guerra, i la influència dels sindicats i partits d’esquerra, va crear un context favorable per a l’acollida de refugiats. Ara bé, no es pot oblidar que aquest suport no fou unànime ni exempt de resistències, especialment en sectors conservadors o en part de l’administració pública.
Suècia mostrà una actitud relativament generosa en comparació amb altres estats nòrdics. Gràcies a la pressió exercida per la Suècia antifeixista, una xarxa formada per sindicats, esglésies, cercles intel·lectuals i estudiants, el govern suec autoritzà l’entrada d’un nombre reduït però significatiu de refugiats espanyols, en especial dones, infants i ferits de guerra. Molts d’ells foren allotjats en colònies infantils, hospitals o cases d’acollida gestionades per voluntariat civil. La Kvinnliga medborgarskolan, una escola feminista de Bredablick, arribà a acollir mares i infants provinents de la zona republicana.
Noruega, per la seua banda, també acceptà l’arribada d’un grup petit de refugiats, tot i que amb major cautela institucional. La majoria d’acolliments es produïren per iniciativa privada o sindical. L'ajuda s'articulava a través del Norsk Spaniahjelp i organitzacions com Mot Dag, una associació d’intel·lectuals marxistes. A diferència de Suècia, Noruega prioritzà l’acollida de brigadistes ferits o malalts, així com alguns exiliats polítics destacats amb vincles previs amb el moviment obrer noruec.
En ambdós països, l’estat no sempre proporcionà recursos directes, però tampoc impedí l’acció de la societat civil. Aquesta situació generà una responsabilitat social compartida, on la iniciativa ciutadana suplí l'absència de política d’asil estructurada.
Procés d’integració i obstacles inicials
L’arribada a Escandinàvia significà per als refugiats un xoc cultural i emocional considerable. El clima, la llengua, el sistema de valors protestant i normatiu, i el distanciament inicial d’alguns sectors socials, dificultaren el procés d’integració. Les famílies arribaven amb un fort sentiment de pèrdua: havien deixat enrere la seua terra, la seua militància, les seues arrels i, sovint, a familiars desapareguts o morts.
Molts d’aquests exiliats arrossegaven traumes psicològics profunds. El fet de passar de la persecució o de la repressió franquista a una societat desconeguda —encara que no hostil— els generava una identitat fragmentada. Alguns es mostraven reticents a establir vincles duradors amb el país d’acollida, esperant poder tornar aviat a una Espanya democràtica. Altres, més joves o amb fills menuts, intentaren adaptar-se plenament i construir una nova vida, mantenint però viva la memòria de la República.
Diferències en l’acollida entre Suècia i Noruega
Encara que ambdues societats es mostraren solidàries, hi hagué diferències notables:
Suècia disposava d’un aparell administratiu més preparat i d’una estructura d’organitzacions cíviques més extensa. L’ajuda institucional es complementà amb la tasca d’entitats feministes, pacifistes i eclesials, i això permeté una major diversificació del suport.
Noruega, tot i ser més reduïda en mitjans, tingué un vincle més ideològic amb l’exili republicà, degut al fort impacte que havia tingut en l’opinió pública la participació noruega a les Brigades Internacionals. Això generà una identificació més intensa entre part del moviment obrer noruec i els exiliats.
En ambdós països, els infants refugiats foren objecte d’atenció preferent, i diverses colònies estiuenques, escoles i famílies d’acollida els donaren suport. Alguns d’aquests xiquets acabarien arrelar plenament a Escandinàvia, integrant-se en una doble identitat cultural que perduraria generacions.
Al País Valencià durant la Guerra Civil i en la immediata postguerra republicana es donaren diverses experiències de cooperació internacional, moltes d’elles poc conegudes però extraordinàriament significatives, tant per la seua dimensió humanitària com per la seua capacitat de crear vincles de solidaritat transnacional. A més de l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi, destaquen iniciatives impulsades per organitzacions franceses, belgues, suïsses, mexicanes, britàniques i nord-americanes, entre altres. Una de les més memorables —i emocionalment potents— és la de les mares belgues de la Guerra Civil, que tingué lloc principalment a València i a la Marina Alta.
La presència i acció de Les Mares Belgues —Les Mères Belges— al territori valencià entre 1937 i 1939 representa un dels episodis més commovedors de la solidaritat internacionalista femenina durant la Guerra Civil Espanyola. Aquest moviment, format per dones socialistes, pacifistes i laiques de Bèlgica, no només organitzà l’enviament de béns de primera necessitat, sinó que adoptà una actitud militant i activa: viatjaren personalment al territori republicà per acompanyar, cuidar i protegir infants en situació de desarrelament i trauma, i per establir vincles emocionals i pràctics que perduraren molt més enllà del conflicte. La seua acció tingué una repercussió directa, encara que poc estudiada, en la ciutat d’Ontinyent, un dels nuclis republicans valencians on es combinaren capacitat d’acollida, organització educativa i xarxa sanitària local.
La connexió d’aquest moviment amb Ontinyent s’explica per diversos factors. En primer lloc, la ciutat acollí una de les colònies infantils més estables i ben gestionades del front de rereguarda, destinada a menors evacuats de Madrid, Màlaga i Euskadi. L’Ajuntament, governat per una coalició republicana, habilità diversos edificis públics i convents desamortitzats com a espais de refugi, convivència i alfabetització, coordinats amb el Comitè de Protecció a la Infància i amb suport de la Conselleria de Sanitat del govern valencià. En aquest context, la col·laboració amb comitès belgues, que ja operaven a València i Alacant, fou natural i directa.
L’arxiu municipal d’Ontinyent i documents recuperats en el projecte Memòria de les Colònies Escolars de Guerra mostren que, entre setembre de 1937 i abril de 1938, s’establí una unitat belga de cooperació infantil al Centre Escolar número 3 de la carretera de Bocairent, on residien prop de 120 infants de procedència diversa. Allí actuaren tres dones belgues identificades com a Mlle. Clémence D., Mme. Jeanne V. i Mme. Albertine L., que realitzaven tasques d’educació sanitària, psicopedagogia i coordinació amb les famílies de l’exili. Els informes d’aquest centre, avui parcialment conservats a l’Arxiu del Pavelló de la República de Barcelona, indiquen que una trentena d’infants foren apadrinats individualment per famílies de Brussel·les, Lieja i Charleroi, que enviaven roba, paquets, llibres i, en alguns casos, diners regularment.
Aquest apadrinament no era merament caritatiu, sinó un compromís ètic i emocional. Les mares belgues —algunes d’elles vídues de la Primera Guerra Mundial, altres militants del moviment obrer— no pretenien substituir les famílies d’origen, sinó protegir simbòlicament el futur dels infants republicans. A Ontinyent, establiren també una correspondència periòdica amb els comitès locals, especialment amb la Secció Femenina de la UGT i del Partit Republicà d’Esquerra, que s’encarregava de traduir les cartes i de verificar que l’ajuda arribava a la persona assignada. Encara hui es conserven postals il·lustrades, dibuixos i cartes d’agraïment escrites pels xiquets i les xiquetes d’Ontinyent a les seues “mares de guerra” belgues.
Un cas especialment documentat és el de Vicente L., nascut a Madrid però evacuat a Ontinyent el març de 1937, qui fou apadrinat per una mestra de primària de Namur. Les cartes creuades entre ambdós, datades fins el 1946, han estat estudiades recentment per l’historiador belga François Jacquemart, i revelen una relació de llarg recorregut que acabà amb l’acollida temporal de Vicent a Bèlgica durant l’estiu de 1948, ja en plena postguerra europea. Aquest i altres casos confirmen que la solidaritat no es limità a l’ajuda material o logística, sinó que es traduí en relacions intergeneracionals de suport, memòria i reconstrucció.
La col·laboració a Ontinyent també s’estengué al camp de la salut pública i de l’educació infantil. Les mares belgues aportaren sabó, lleixiu, vacunes, termòmetres i guies sanitàries il·lustrades per a l’ús del personal local. Durant els mesos d’hivern del 1938, coordinaren amb el dispensari local una campanya de desparasitació i revisió mèdica de tots els infants escolaritzats. La relació amb les mestres del grup escolar “Pau Vila” fou especialment fluida, i les notes de reunió conserven testimonis de formació conjunta i de col·laboració per millorar l’alimentació dels xiquets.
La memòria d’aquesta acció a Ontinyent fou silenciada durant el franquisme, però en la transmissió oral de moltes famílies apareixen records d’aquelles “dones rubies que ens portaven llibres i sabó”, o d’aquells paquets que arribaven pel tren i que eren repartits entre infants refugiats. Des dels anys 2000, gràcies al treball de mestres, arxivers i associacions memorialistes com el Grup per la Recuperació de la Memòria Democràtica d’Ontinyent, s’ha començat a recopilar i difondre aquesta història. La ciutat, a més, ha estat inclosa en rutes de memòria vinculades a la cooperació internacional, juntament amb Dénia, Alcoi i Benicàssim.
Les Mares Belgues, i el seu pas per Ontinyent, ens deixen una lliçó poderosa: que la solidaritat real no es mesura només en tones d’ajuda ni en discursos públics, sinó en la capacitat de crear relacions de cura enmig del desastre, vincles emocionals sostinguts en el temps i compromisos que travessen fronteres i guerres
Promoguda per la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILPF) i per organitzacions suïsses i britàniques, fou una de les colònies escolars més importants del territori valencià. Acollí centenars d’infants refugiats de Madrid, i rebé suport logístic de Quàquers anglesos i de la Cruz Roja Suïssa. La colònia es basava en principis d’autogestió, coeducació i convivència pacífica, i fou considerada un model de pedagogia republicana amb suport internacional.
Amb seu a Nova York i finançament de sindicats nord-americans, enviaren material escolar i mèdic a les escoles públiques de València, Sueca i Xàtiva. A més, diversos mestres republicans exiliats posteriorment a Mèxic van destacar que les primeres ajudes que reberen en l’exili provenien d’aquestes xarxes de suport establertes ja durant la guerra.
Al voltant d’Ontinyent i Bocairent s’organitzaren unitats sanitàries mòbils dirigides per metges francesos vinculats a la Croix Rouge Ouvrière, que treballaven conjuntament amb sindicats de la UGT valenciana. En aquestes brigades hi hagué presència de metgesses franceses com Marie-Claude Vaillant-Couturier, posteriorment testimoni clau als judicis de Nuremberg.
A València i Alacant, organitzaren cuines populars i ajudes a infants jueus sefardites i a famílies que havien estat evacuades de Tetuan o Melilla, víctimes de la repressió franquista en zones del protectorat.