Durant la dècada dels anys 30, Europa vivia un període de convulsions extremes. La crisi del 1929 havia deixat una empremta profunda en les economies europees, amb conseqüències devastadores en l’ocupació, la confiança ciutadana i la cohesió social. Aquesta inestabilitat fou terreny fèrtil per al sorgiment de moviments autoritaris que prometien ordre, orgull nacional i solucions ràpides a la desesperació col·lectiva. El feixisme a Itàlia, liderat per Mussolini des de 1922, i el nazisme a Alemanya, que arribà al poder amb Adolf Hitler el 1933, no només consolidaren règims totalitaris, sinó que també oferien un model d’expansió ideològica amb voluntat exportadora. El seu discurs exaltava la nació, l’autoritat i el rebuig a la democràcia liberal, alhora que demonitzava el comunisme, el sindicalisme i les minories.
En aquest context, les democràcies escandinaves —especialment Suècia, Noruega i Dinamarca— es trobaven en una situació delicada. Malgrat la seua estabilitat institucional i el desenvolupament d’un model socialdemòcrata incipient, no estaven exemptes de tensions internes. L’equilibri entre les forces conservadores i els partits d’esquerra era fràgil, i l’aparició de moviments pro-feixistes com el Nasjonal Samling noruec (liderat per Vidkun Quisling), el Partit Nacional Suec o el Partit Nacional Socialista Danés generava una alarma creixent.
Els governs escandinaus optaren per una posició oficial de neutralitat davant els conflictes internacionals, seguint una tradició de no-intervenció en guerres estrangeres. Tanmateix, aquesta neutralitat no significava indiferència. De fet, l'opinió pública es dividia profundament: mentre les forces conservadores preferien mantindre's al marge del conflicte espanyol —sovint amb una actitud de recel cap a la República i por del “perill roig”—, les esquerres veien en la Guerra Civil Espanyola una batalla decisiva. Per a molts, Espanya es convertí en l’última línia de defensa contra l’avanç del feixisme.
Aquesta visió simbòlica del conflicte —com un xoc entre dos models de civilització— fou determinant. La Guerra Civil no es veia com una guerra interna, sinó com una guerra de significat global. Era, per als sectors progressistes i democràtics escandinaus, una versió avançada del que podria succeir a tot Europa si el feixisme no era frenat. Espanya es transformava en una metàfora del futur del continent: si guanyava el feixisme, el món caminaria cap a l’abisme. Si resistia la República, encara hi havia esperança de defensar la llibertat, els drets socials i la dignitat dels pobles.
Aquesta lectura transnacional i ideològica de la guerra explicaria no només l’onada de solidaritat ciutadana i sindical que es generà a Escandinàvia, sinó també la força emocional amb què es visqué el conflicte. La Guerra Civil es va transformar en un mirall on cada societat es reflectia i es posicionava. Les discussions sobre Espanya no eren només sobre Espanya: eren discussions sobre el model de societat que volia cada poble europeu.
En definitiva, l’impacte de la Guerra Civil Espanyola en l’ànima escandinava no es pot entendre sense aquesta càrrega simbòlica: Espanya era el front avançat d’una guerra moral i política que afectava tota Europa. Per això, milers de ciutadans escandinaus decidiren trencar la neutralitat dels seus governs i participar activament en la solidaritat, l’ajuda humanitària i, en molts casos, el combat armat. La història de la memòria escandinava comença ací: en una identificació profunda amb una lluita aliena, que molts van fer seua per convicció, per consciència i per responsabilitat històrica.
Durant la Guerra Civil Espanyola, la cobertura mediàtica als països escandinaus va tindre un paper fonamental en la construcció de la percepció pública del conflicte. L’interés informatiu fou intens i sostingut, fins i tot superior al que despertaren altres conflictes contemporanis, i això es traduí en una atenció editorial constant per part de la premsa generalista, els setmanaris culturals i les publicacions d’orientació política i sindical.
Els diaris generalistes com a finestres d’urgència
Mitjans com Dagens Nyheter (Suècia), Aftenposten (Noruega), Politiken i Information (Dinamarca) van obrir les seues pàgines a la Guerra Civil des del primer moment. No es tractava sols d’una cobertura intermitent, sinó d’un seguiment quasi quotidià, que incloïa informes sobre l’evolució militar dels fronts, entrevistes amb testimonis, i anàlisis editorials del significat polític de la guerra. Les redaccions enviaren corresponsals a Espanya, especialment a Madrid, València, Barcelona i zones del front com Brunete, Terol o l’Ebre.
En molts casos, les cròniques no només oferien una visió del conflicte des de la distància, sinó que apropaven les emocions del drama humà al lector escandinau. Les fotografies de famílies desplaçades, de criatures refugiades o d’edificis bombardejats trencaven la barrera de la indiferència i generaven empatia immediata.
Lise Lindbæk i Gerda Grepp: periodisme amb consciència
Dues figures destaquen en aquest context: Lise Lindbæk i Gerda Grepp, dues dones noruegues que es van convertir en veus imprescindibles de la cobertura de la guerra des del bàndol republicà. Lindbæk, que ja havia informat sobre l’ocupació italiana d’Etiòpia, va establir-se temporalment a Espanya i va seguir el conflicte amb mirada crítica i empatia directa. Cobria tant els esdeveniments del front com les condicions de vida de la població civil. No era una observadora distant: compartia menjars amb soldats, dormia en refugis antiaeris i entrevistava infermeres internacionals.
Gerda Grepp, filla del dirigent socialista noruec Kyrre Grepp, representava la fusió entre periodisme i compromís polític. Des del primer moment va prendre partit a favor de la República, i les seues cròniques, publicades en mitjans noruecs i escandinaus, denunciaven obertament les accions dels feixistes i dels seus aliats alemanys i italians. Ambdues periodistes van destacar també pel seu feminisme i per visibilitzar el paper actiu de les dones espanyoles, tant al front com a la rereguarda.
El seu estil era directe, emocional, i d’alt valor literari. Les descripcions no es limitaven a relatar dades, sinó que buscaven emocionar el lector. Escriure des de l’experiència viscuda, i no només des de la distància, els va donar una autoritat moral i periodística que va deixar empremta.
El poder de la imatge i la paraula
Més enllà dels textos, la premsa escandinava va contribuir a construir una iconografia emocional del conflicte. S’hi publicaren reportatges fotogràfics en blanc i negre que retrataven l’impacte dels bombardejos sobre població civil, la vida quotidiana en refugis, o la solidaritat entre soldats d’orígens diversos. Algunes d’aquestes imatges, procedents d’agències internacionals o realitzades per fotoperiodistes escandinaus desplaçats, s’acompanyaven de textos que accentuaven el valor simbòlic del sofriment republicà.
L'impacte emocional als mitjans.
Durant la Guerra Civil Espanyola, la participació del públic escandinau no es limità a consumir notícies. Moltes persones, especialment aquelles lligades a la classe treballadora, als cercles intel·lectuals i als moviments juvenils d’esquerra, van trobar en la premsa un canal per expressar les seues pròpies emocions, posicionaments i reflexions. Així, a més de les cròniques professionals i els reportatges d’enviats especials, els mitjans es convertiren en espais de diàleg obert i d’agitació cultural.
Cartes al director: emoció, consciència i denúncia: En molts diaris escandinaus, especialment aquells de línia progressista o vinculats a sindicats, van començar a aparéixer regularment cartes al director escrites per lectors anònims, estudiants, treballadors o mestres, que manifestaven les seues impressions sobre la guerra. Algunes cartes eren breus i colpidores, com la d’una jove d’Oslo que relatava com havia plorat en veure les fotografies de xiquets morts a Madrid. Altres tenien un to més analític i defensaven la necessitat de desobeir la neutralitat imposada pels governs escandinaus. Hi havia també cartes col·lectives signades per associacions d’estudiants, agrupacions obreres o cercles feministes, que exigien una resposta política més clara davant l’agressió franquista. Aquestes cartes no sols expressaven indignació, sinó que també generaven xarxes de suport. Molts lectors proposaven iniciatives solidàries concretes: recollides de diners, allotjament per a refugiats, organització d’actes culturals o promoció de conferències explicatives. La premsa, per tant, esdevingué una plataforma de participació cívica, on la solidaritat es feia paraula pública.
Columnes d’opinió d’intel·lectuals. Els intel·lectuals escandinaus van jugar un paper destacat en la configuració de l’imaginari sobre la guerra espanyola. Autors com el suec Eyvind Johnson, que anys més tard rebria el Premi Nobel de Literatura, o el danés Martin Andersen Nexø, conegut per la seua novel·la Pelle el conqueridor, escriviren articles d’opinió i assajos on reflexionaven sobre el sentit universal del conflicte. No parlaven només de política, sinó de cultura, humanisme i civilització. Johnson, per exemple, denunciava que la passivitat d’Europa davant l’atac feixista a Espanya era un error que acabaria per costar-li molt car. En els seus escrits advertia que el que es jugava a Espanya no era només el futur d’aquell país, sinó el futur moral d’Europa. Nexø, per la seua banda, defensava la causa republicana com una extensió de les lluites socials i obreres del nord, tot afirmant que el poble espanyol lluitava també pels drets i la llibertat dels treballadors danesos. Aquestes columnes es publicaven en diaris de gran tirada, però també en revistes culturals, suplements dominicals i butlletins polítics. Moltes d’elles circularen en forma de pamflets, foren llegides en actes públics o utilitzades com a material didàctic en escoles progressistes. La paraula escrita es convertí en una arma contra l’oblit i la indiferència.
Poesia de combat i agitació cultural. Una altra forma poderosa d’expressió fou la poesia, especialment en revistes obreres, antifeixistes o de joventuts sindicals. Poetes anònims i coneguts componien versos inspirats en els esdeveniments de la guerra: homenatges a les víctimes dels bombardejos, elegies als brigadistes morts en combat, cançons de resistència i textos breus plens de simbolisme. Aquestes peces sovint es recitaven en actes públics o s'imprimien en octavetes per ser repartides en fàbriques, escoles o seus sindicals. El llenguatge simbòlic era ric i combatiu. Paraules com "llibertat", "resistència", "valentia", "honor", "vergonya" o "traïció" eren constants. Els republicans espanyols eren retratats com a guardians de la dignitat europea, com a últim bastió de la humanitat davant la barbàrie. La poesia, en aquest context, no era només una expressió artística: era un instrument de mobilització emocional i moral. Aquesta poesia de combat enllaçava amb una rica tradició literària escandinava que veia en la paraula una eina de transformació social. Alguns poemes fins i tot es traduïren i arribaren a Espanya com a mostra d’afecte i suport.
Aquesta onada d’expressió col·lectiva va contribuir a consolidar una cultura de la solidaritat antifranquista a Escandinàvia. Els lectors no només s’informaven: es veien interpel·lats. Molts joves que anys després decidiren allistar-se a les Brigades Internacionals havien llegit aquestes cartes, aquests articles, aquests poemes. En aquell moment, la paraula escrita esdevingué una llavor d’acció.
La neutralitat política dels governs escandinaus no es traduí en una neutralitat informativa. Amb poques excepcions, la premsa escrita escandinava —especialment la vinculada al moviment obrer i a l’esquerra intel·lectual— es mostrà clarament favorable al bàndol republicà. Aquesta posició es fonamentava en la defensa dels valors democràtics, la llibertat de premsa, els drets socials i la resistència al feixisme.
Fins i tot els mitjans de dreta, que podien ser més escèptics respecte al republicanisme espanyol, difícilment podien ignorar l’impacte dels bombardejos sobre civils, la repressió de les zones ocupades pels franquistes, o la participació activa de tropes nazis i feixistes al costat colpista. El relat del bàndol franquista com a “restaurador de l’ordre” era menys convincent davant els fets que es podien documentar gràficament.
La cobertura mediàtica de la Guerra Civil Espanyola als països escandinaus no fou merament informativa: va ser una eina de consciència, d’agitació i de solidaritat. Va convertir un conflicte llunyà en una causa pròpia per a molts lectors i va obrir les portes a una mobilització social que anava des de les donacions fins a la incorporació directa a les Brigades Internacionals. El periodisme, lluny de ser un observador fred, es convertí en protagonista de la memòria i l'acció.
L’impacte emocional de la Guerra Civil Espanyola en la societat escandinava no es va limitar a una resposta intel·lectual o simbòlica. Fou una commoció profunda, íntima, que es va fer visible en l’espai públic i col·lectiu. El conflicte despertà una onada de solidaritat que combinava la indignació moral amb l’acció pràctica, especialment en els entorns urbans, sindicals i culturals.
Les principals capitals escandinaves —Estocolm, Oslo, Copenhaguen— es convertiren en escenaris recurrents de concentracions, mítings i marxes en defensa de la República Espanyola. Aquestes mobilitzacions reunien milers de persones, moltes d’elles organitzades a través dels sindicats, els partits socialistes i comunistes, les societats d’ajuda internacional i grups de joves estudiants. S'hi llegien manifestos, s’hi projectaven pel·lícules documentals sobre la situació a Espanya, i s’hi recollien fons o signatures per exigir als governs accions més decidides.
Les universitats foren un espai especialment actiu. A Uppsala, Bergen, Copenhaguen o Lund, es crearen cèl·lules de debat que organitzaven conferències amb periodistes retornats d’Espanya, professors de filosofia política i testimonis d’exiliats. Aquests espais, sovint impulsats per associacions d’estudiants socialistes o lliberals, van funcionar com a focus de difusió ideològica i pedagògica, on la Guerra Civil s’analitzava no només com una batalla militar sinó com una lluita per la civilització europea. S’hi llegien textos de Manuel Azaña, Antonio Machado, Clara Campoamor, i també de figures escandinaves favorables a la causa republicana.
La dimensió emocional de la guerra, però, penetrava també en l’àmbit privat. Les llars escandinaves reberen amb xoc les fotografies publicades als diaris: infants morts als carrers de Gernika, famílies fugint de Màlaga, columnes de refugiats assetjats per l’aviació. Moltes d’aquestes imatges, publicades amb pocs dies de diferència respecte als fets, produïen un efecte devastador en la consciència col·lectiva. L’empatia s’estenia i, en molts casos, es convertia en acció.
Aquest patiment traduït en mobilització es concretà en la formació de comitès de suport a la República Espanyola. A Suècia, el més actiu fou el Svenska Hjälpkommittén för Spanien, que articulava una xarxa de recollida de recursos a nivell local. En molts barris obrers de Göteborg, Malmö, Estocolm o Umeå, es van habilitar locals per a rebre aliments, mantes, roba d’abric i diners en efectiu. A Noruega, comitès com el Norsk Spaniahjelp realitzaren una tasca similar, amb el suport de la Confederació Noruega de Sindicats (LO) i el Partit Laborista. Dinamarca, per la seua banda, va centralitzar moltes iniciatives a través del Danmarks Spanienkomité, que es convertí en un referent per a les accions de solidaritat internacionalista.
Aquests comitès no només recaptaven recursos materials sinó que coordinaven també expedicions mèdiques i logístiques. Molts ciutadans escandinaus —no combatents— s’oferiren voluntàriament per a traslladar-se a Espanya i ajudar en hospitals, cuines de rereguarda, centres infantils o tasques de reconstrucció. Metges, infermeres, conductors, tècnics d’infermeria i treballadors de la salut foren enviats al País Valencià, a Madrid, a camps de refugiats o a centres de coordinació logística. Algunes d’aquestes expedicions estigueren gestionades per sindicats, altres per creus roges nacionals i altres per organitzacions laiques de solidaritat com Arbeidernes Fellesorganisasjon.
Entre els objectes més simbòlics que arribaren des d’Escandinàvia destaca l’enviament d’ambulàncies equipades amb materials de primers auxilis i conduïdes per voluntaris. Aquests vehicles, comprats gràcies a campanyes populars que recaptaven monedes casa per casa, foren batejats amb noms com Libertad, Nordlys o Fraternidad Nórdica. La seua arribada a València o Barcelona era celebrada com un acte de fraternitat tangible entre els pobles.
Aquest moviment de suport no era improvisat: responia a una cultura política arrelada en el cooperativisme, el pacifisme actiu, l’internacionalisme i el republicanisme social. La classe obrera escandinava —educada en l’autogestió i en els valors de la solidaritat internacional— veié en la causa republicana no una lluita aliena, sinó pròpia. El patiment dels treballadors espanyols era percebut com una extensió dels conflictes que també patien en les seues terres: l’atur, la repressió patronal, la por al feixisme emergent.
Tot aquest moviment de suport —espontani però persistent, divers però coordinat— tingué un impacte considerable en la societat escandinava de l’època, i obrí la porta a una implicació encara més profunda: la dels voluntaris que decidiren creuar Europa per unir-se al combat. La seua història comença en aquestes places, cartes, mítings i col·laboracions.
En l’àmbit institucional, les reaccions dels països escandinaus davant la Guerra Civil Espanyola estigueren marcades per una aparent neutralitat oficial, però també per una forta tensió ideològica interna. Tot i que els governs de Suècia, Noruega i Dinamarca es van adherir a la política de no-intervenció proposada pel Regne Unit i França —amb l’objectiu de frenar l’escalada bèl·lica i evitar una nova guerra europea—, aquesta decisió es visqué en molts sectors com una traïció als principis democràtics i una mostra de covardia davant l’amenaça feixista.
La neutralitat, en aquest context, no era un posicionament neutral. Implicava l’equiparació entre un govern legítim, escollit democràticament, i un moviment colpista amb suport militar de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. Aquesta equidistància fou àmpliament qüestionada per sectors progressistes, sindicats i organitzacions de base, que interpretaren la postura institucional com una forma de connivència passiva amb el feixisme internacional.
En Suècia, el govern liderat pel Partit Socialdemòcrata es mostrà prudent i evità qualsevol implicació directa en el conflicte. No obstant això, dins del mateix partit hi hagué veus crítiques, especialment de les joventuts socialistes i dels cercles més internacionalistes. El moviment sindical, molt influent en la política sueca, mantingué una actitud més decidida i canalitzà molts dels esforços solidaris a través d’iniciatives pròpies o compartides amb ONGs.
En Noruega, el Partit Laborista (Arbeiderpartiet), que governava amb una majoria relativa, es trobava dividit entre la necessitat de preservar la neutralitat internacional del país i el desig d’afavorir la causa republicana. Alguns dels seus membres, com el periodista i futur primer ministre Einar Gerhardsen, defensaven obertament la República Espanyola i participaren en actes de suport. Tot i això, el govern no permeté enviaments oficials d’armes ni cap compromís directe, i només tolerà —sense fomentar-ho— la participació de ciutadans noruecs en les Brigades Internacionals.
En Dinamarca, el govern liberal mantingué una línia molt semblant, basada en la no-intervenció. Les autoritats no obstaculitzaren l’organització de comitès de suport ni les campanyes humanitàries, però evitaren qualsevol pronunciament polític que poguera alterar l’equilibri diplomàtic amb les potències europees. Aquesta actitud fou particularment criticada per l’esquerra danesa, que exigia un posicionament clar en defensa de la democràcia espanyola.
Els partits comunistes escandinaus, encara que minoritaris en representació parlamentària, tingueren un protagonisme significatiu en la mobilització social. Van jugar un paper clau en la captació de voluntaris per a les Brigades Internacionals i en la coordinació de l’ajuda material, especialment a través de les seccions nacionals del Comitè d’Ajuda a Espanya. Organitzaren actes públics, publicaren pamflets i revistes especials, i mantingueren contactes directes amb la representació diplomàtica de la República a París o a les ambaixades a Londres.
Els partits socialistes, en general, es mostraren favorables a la República, però amb matisos. Mentre que les bases militaven en una solidaritat activa, les cúpules directives es mostraven més prudents, per no comprometre les relacions internacionals o per evitar tensions amb les forces moderades. Tot i això, alguns dels seus membres destacats viatjaren a Espanya com a observadors o voluntaris, i les seccions juvenils mantingueren un alt grau d’implicació política.
Pel que fa a la dreta conservadora i els cercles monàrquics, el posicionament fou marcadament diferent. Encara que no es declararen obertament pro-franquistes en la majoria dels casos, sí que expressaren preocupació pel que anomenaven “l’avanç del comunisme” i la “radicalització revolucionària” a Espanya. Aquesta actitud es traduí en una crítica persistent a les accions del bàndol republicà, i en una certa simpatia tàcita per l’ordre imposat pels militars colpistes. Alguns sectors religiosos conservadors compartien aquesta visió, alimentada per informacions sobre la persecució de membres de l’Església catòlica en territori republicà.
En síntesi, l’àmbit institucional escandinau es movia entre el silenci diplomàtic, la pressió popular i la divisió ideològica interna. La distància entre la resposta dels governs i l’acció de les bases socials reflectia una escletxa profunda entre la política exterior oficial i la consciència moral dels pobles escandinaus. Aquesta contradicció acabaria traslladant-se a les decisions individuals de molts ciutadans que, des de l’àmbit civil, van decidir actuar allà on els seus governs no ho feien.
El paper dels sindicats noruecs davant la Guerra Civil Espanyola va ser actiu, decidit i fonamental en la configuració d’una cultura de solidaritat antifranquista que va transcendir el simple suport humanitari. En un país amb una llarga tradició de mobilització obrera i amb una estructura sindical fortament arrelada, la resposta del moviment sindical no sols contribuí a articular l’ajuda material a la República Espanyola, sinó que reforçà també el vincle ideològic entre el moviment obrer noruec i la lluita internacional contra el feixisme.
El marc sindical noruec als anys 30
A mitjan anys trenta, la Landsorganisasjonen i Norge (LO) —Confederació Noruega de Sindicats— ja era l’organització de treballadors més gran del país, amb una forta influència política i social, especialment a través de la seua connexió amb el Partit Laborista (Arbeiderpartiet). Amb una base militant organitzada i una cultura política marcada pel socialisme democràtic i el pacifisme actiu, LO va veure en la Guerra Civil Espanyola una amenaça directa contra els valors de llibertat, democràcia i justícia social que defensava.
Tot i que el govern noruec mantingué una postura oficial de neutralitat, LO adoptà una línia clarament favorable a la República Espanyola, diferenciant-se de la posició institucional. Des del primer moment del conflicte, la Confederació es posicionà públicament mitjançant resolucions, editorials en el seu òrgan de premsa (Arbeiderbladet) i campanyes específiques.
Organització de l’ajuda material
LO fou una de les principals impulsores de la creació del Norsk Spaniahjelp (Ajuda Noruega a Espanya), un comitè de solidaritat que coordinava donacions, col·laboracions internacionals i l’enviament d’ajuda humanitària al bàndol republicà. A través d’aquest comitè, la LO contribuí a l’enviament de aliments de primera necessitat, roba d’abric, calcer per a soldats i població civil, medicaments i material mèdic, vehicles sanitaris com ambulàncies, i fins i tot generadors elèctrics per a hospitals de campanya.
Aquests recursos foren recollits mitjançant campanyes populars organitzades per les seccions locals dels sindicats, que mobilitzaren milers de treballadors i famílies arreu del país. Cada fàbrica, cada port, cada taller esdevingué un node actiu de recollida de fons i béns, en una demostració tangible de solidaritat internacionalista.
Voluntariat i brigadistes
Encara que l’Estat noruec prohibí oficialment la participació en la guerra, la LO no obstaculitzà el suport als voluntaris noruecs que decidiren allistar-se a les Brigades Internacionals. Molts d’aquests brigadistes eren afiliats sindicals i havien sigut formats en ambients polítics marcats per la consciència de classe i el rebuig al feixisme europeu.
Alguns comitès locals, discretament obertament, recaptaren diners per finançar els viatges d’aquests voluntaris o per assistir les seues famílies durant la seua absència. Es calcula que més de 200 noruecs lluitaren a Espanya, i molts d’ells mantingueren el contacte amb la LO i les seues seccions locals durant i després del conflicte.
Cultura simbòlica i memòria
La LO no es limità a la logística. Jugà també un paper clau en la construcció del relat de la guerra dins del moviment obrer noruec. Mitjançant actes públics, commemoracions, exposicions i publicacions, contribuí a mantenir viva la memòria de la lluita republicana i a integrar-la en la història del moviment obrer nòrdic.
El record dels brigadistes noruecs i dels actes de solidaritat visqué molt de temps dins la cultura política de la LO. Encara avui, la Confederació ret homenatge a la figura dels voluntaris i manté relacions amb iniciatives de memòria històrica a Espanya i a Europa. La Guerra Civil Espanyola es recorda no sols com un conflicte alié, sinó com un capítol central en la lluita compartida contra el feixisme.
Un compromís amb conseqüències
El compromís actiu de la LO amb la causa republicana no estigué exempt de tensions. Va generar conflictes amb sectors més conservadors, amb la jerarquia de l’Església luterana i amb algunes institucions diplomàtiques. Però també va consolidar el paper de la LO com a referent ètic del moviment obrer europeu i com a portaveu d’un internacionalisme arrelat en la defensa dels drets humans.
La posició de la LO davant la Guerra Civil Espanyola exemplifica el potencial transformador dels sindicats quan actuen com a subjectes polítics i no només com a agents laborals. El seu suport a la República no va ser retòric, sinó pràctic, valent i decidit, i forma part indissociable de la memòria compartida entre Noruega i Espanya.