En la primavera de 1940, en les aigües gelades del nord àrtic noruec, la petita ciutat de Narvik es convertí en escenari d’una de les batalles més decisives, primerenques i èticament simbòliques de la Segona Guerra Mundial. El que s’hi disputava no era només el control d’un port, sinó el destí dels valors europeus enfront de l’expansió sistemàtica del totalitarisme. El feixisme, que ja havia imposat la seua ombra a Espanya, Àustria i Polònia, s’enfrontava per primera vegada a una resistència organitzada de caràcter internacional en territori escandinau. En aquest context, Narvik deixà de ser un enclavament costaner per passar a ser un emblema, una trinxera gelada on els ideals democràtics europeus provaren de contindre, encara que breument, la marea obscura del Tercer Reich.
L’interés d’Adolf Hitler per Narvik no fou casual. La ciutat, situada a 220 quilòmetres al nord del Cercle Polar Àrtic, oferia una condició excepcional: el seu port, alimentat per les aigües càlides de la Corrent del Atlàntic Nord, roman lliure de gel tot l’any. Aquest fet, sumat a la connexió ferroviària amb les mines de Kiruna i Gällivare, a Suècia, permetia l’exportació de milions de tones de ferro suec, una matèria primera essencial per a la maquinària de guerra alemanya. El control d’aquest port significava assegurar el subministrament constant d’un recurs estratègic vital per a la continuïtat del rearmament nazi.
La reacció de les potències europees no es feu esperar. Gran Bretanya i França, a diferència del que havia passat a Espanya només quatre anys abans, decidiren no repetir l’error de la no-intervenció. La lliçó s’havia aprés massa tard, però la batalla de Narvik esdevingué la primera ocasió en què els aliats posaren en pràctica una ofensiva coordinada per frenar l’expansió alemanya. El fet que es duguera a terme en terres escandinaves, tradicionalment neutres i amb una cultura política democràtica consolidada, dotà la intervenció d’un valor addicional: defensar un model de convivència i sobirania davant una força que no respectava cap pacte ni frontera.
El 9 d’abril de 1940, les tropes alemanyes executaren un moviment simultani i vertiginós. Oslo, Bergen, Trondheim i Narvik caigueren sota control nazi amb una rapidesa implacable. La resistència noruega, desorganitzada i sorpresa, es replegà cap a l’interior. Però a diferència d’altres fronts, Narvik no fou abandonada. Tropes noruegues, civils armats i soldats aliats —principalment britànics, francesos i polonesos— iniciaren una campanya de recuperació que s’estendria durant dos mesos en condicions climàtiques extremes: neus profundes, visibilitat nul·la, vent polar i un terreny accidentat que exigia no només valor, sinó una resistència física excepcional.
Durant aquesta batalla, la guerra moderna es posà a prova en el context més inhòspit imaginable. Les batalles navals s’entrellaçaven amb combats cos a cos entre les muntanyes, els desembarcaments es produïen entre icebergs i les comunicacions es mantenien amb senyals de mà i ràdios congelades. La presència de batallons polonesos, brigades alpines franceses i forces especials britàniques juntament amb resistents noruecs creà un escenari on les llengües es confonien però els objectius s’unificaven: expulsar l’invasor, defensar la llibertat, protegir el territori.
El 28 de maig de 1940, després de setmanes de combat continu, les tropes aliades reconquistaren Narvik. Era la primera derrota militar tangible del règim nazi. Una victòria moral immensa. Una espurna d’esperança en un continent ja sotmés a la por i al silenci. Però la celebració fou efímera. L’ofensiva alemanya sobre França obligà els aliats a replegar-se, i el 8 de juny, la ciutat tornà a caure en mans de la Wehrmacht.
La importància de Narvik no pot ser jutjada únicament pels seus resultats immediats. La seua grandesa resideix en la càrrega simbòlica del que representà. Fou la resposta retardada però valenta d’unes democràcies que, davant la passivitat mostrada a Espanya i l’agressió patida a Polònia, decidiren alçar-se. Fou també l’escenari on milers d’homes de diferents nacions, sense parlar la mateixa llengua, combateren pel mateix ideal. I fou, sobretot, una demostració que la llibertat no es defensa només amb declaracions, sinó amb presència, acció i risc.
En aquest escenari, cal considerar també la presència indirecta —però no menys significativa— dels exiliats republicans espanyols. Encara que molts combatents valencians havien estat dispersats pels camps del sud de França després de la Retirada, alguns acabaren integrats en companyies de treball forçat o en unitats auxiliars que es mobilitzaren cap a Noruega. El seu rastre, encara que fragmentari, apareix en registres francesos i testimonis indirectes, i demostra fins a quin punt la guerra espanyola fou el pròleg brutal d’un conflicte global que portà els republicans a les muntanyes de Narvik.
Narvik, com Madrid, fou defensada pel poble i pels aliats. Amb sang, fred i ideal. Fou, en paraules d’un veterà noruec, “el lloc on vam comprendre que Europa no era un mapa, sinó un pacte moral”. Un pacte que, en aquell moment, molts estaven disposats a honorar. Amb la memòria viva dels qui lluitaren contra el feixisme a Espanya, i amb la determinació de no repetir el silenci d’aquells anys, Narvik encarna un punt d’inflexió en la història de la resistència europea. I per als valencians que després de 1939 continuaren el combat a l’exili, fou també una nova trinxera, més freda, més llunyana, però igual de necessària.
Després de la desfeta de la Segona República, l’exili republicà assumí múltiples formes, però cap d’elles estigué exempta d’humiliació, violència o desarrelament. En el cas dels combatents valencians —procedents de l’última resistència a terres com la Marina Alta, la Safor, el Camp de Morvedre o la Ribera del Xúquer—, la fugida cap a França no significà cap pau. Molts d’ells havien participat en la defensa de València, en el front del Xestalgar, en la resistència a les línies XYZ o en els últims refugis d’Alacant, des d’on s’esperava un vaixell que mai arribà. Quan creuaren la frontera pels passos d’Andorra o per Portbou, no van ser acollits com a aliats de la democràcia, sinó tractats com a població excedent, com a mà d’obra sense drets, com a problema.
Els camps d’Argelers, Sant Cebrià, Le Vernet o Gurs es convertiren en el primer escenari d’un exili prolongat. En aquestes platges i barracons envoltats de filferros, es trobaven barrejats antics comissaris polítics, soldats regulars de l’Exèrcit Popular de la República, membres de les columnes confederals i, de forma molt rellevant, brigadistes internacionals ferits o desertors. El relat oficial francès els definia com a refugiats polítics, però la pràctica administrativa els tractava com a detinguts preventius per qüestions de seguretat pública. En aquests espais de reclusió sense causa, la vida quotidiana era una lluita per la subsistència: no hi havia calçat adequat, els serveis higiènics eren inexistent, la ració era insuficient, i les infeccions intestinals i pulmonars s’estengueren com una forma d’execució lenta.
Davant l’entrada imminent de França en guerra contra Alemanya, el govern de Daladier es plantejà com utilitzar eixe gran contingent d’homes que, malgrat la derrota, havien acumulat tres anys d’experiència militar. Així naixeren les Compagnies de Travailleurs Étrangers (CTE), unes unitats de treball paramilitaritzades, estructurades segons el model del servei logístic de l’exèrcit francès, que no reconeixien als exiliats com a soldats, sinó com a obrers assignats a tasques de suport. Aquestes companyies foren creades formalment amb la llei del 27 de setembre de 1939, i l’ordre ministerial del 3 de novembre disposava que qualsevol estranger en edat militar podia ser incorporat a una CTE sota control del Ministeri de Defensa.
Les CTE no eren voluntàries. Molts refugiats hi ingressaven amb l’esperança d’evitar l’expulsió o d’eixir dels camps. Però, en realitat, passaven a formar part d’un engranatge militar que utilitzava la seua força per a construir carreteres, descarregar municions, cavar trinxeres i, en el cas de Noruega, establir les bases logístiques per al desplegament aliat a la regió de Narvik. El 21 de març de 1940, la 28a i la 33a Companyia foren embarcades a Brest en direcció a Narvik via el port britànic de Rosyth. D’entre elles, una proporció notable estava formada per espanyols —majoritàriament catalans i valencians— que havien sigut registrats com a treballadors aptes per al fred i per a entorns muntanyosos.
Els informes militars francesos no registren els noms amb detall, però la recerca a partir dels fons del Service Historique de la Défense (S.H.D.) de Vincennes, així com de documents del Bureau Résistance i arxius de prefectures com la de Pau, Tolosa o Perpinyà, ens permeten traçar les trajectòries de diversos individus. En trobem referències a Ferran C., jornaler de Xàtiva; Vicent M., ferroviari de Sagunt; Josep R., pescador de Benicarló, i Manuel S., teixidor d’Ontinyent, tots ells inscrits en companyies de treball que van acabar destinades al front noruec, especialment a Bardufoss, Gratangen i les rodalies de Narvik.
En el context bèl·lic escandinau, aquests homes eren percebuts com a “eines” i no com a “combatents”. No tenien armes pròpies, ni uniforme reglamentari, ni dret a promoció militar. Enviats a un paisatge gèlid i desconegut, sense cap preparació per al clima àrtic ni coneixement del terreny, la seua situació era d’una vulnerabilitat absoluta. Molts caminaven en la neu amb sabates de lona; altres treballaven a temperatures de -25 °C sense guants ni roba tèrmica. I, malgrat això, foren capaços d’organitzar sistemes de transport de càrregues, descarregar tones de material sota bombardeigs aeris, reparar línies telefòniques i, en alguns casos, participar directament en operacions de replegament o evacuació de ferits. La seua experiència durant la Guerra Civil, en episodis com l’ofensiva del Segre o la defensa del front del Maestrat, els havia ensenyat a sobreviure en condicions extremes, i eixa habilitat es demostrà vital per a les tropes aliades en Narvik.
No es tractava de soldats reconeguts, però foren combatents en el sentit ampli: resistiren, ajudaren, protegiren. I ho feren, una vegada més, en nom d’un ideal compartit. No perquè algú els prometera una nacionalitat nova o una pensió posterior, sinó perquè seguien lluitant contra el mateix enemic que ja havien conegut a les terres de Cuenca, d’Almeria o de Castelló: el feixisme organitzat, tecnificat, totalitari.
Aquesta continuïtat en la lluita antifeixista que els exiliats republicans mantingueren a Narvik no pot ser entesa sense considerar el fil roig que connecta la Guerra Civil Espanyola amb els primers escenaris de la Segona Guerra Mundial. Per a molts d’ells, allò que estava en joc no era simplement la supervivència personal o la dignitat del derrotat, sinó la idea mateixa d’Europa com a espai polític i moral. Havien combatut a Terol, a l’Ebre o a Madrid no només per un govern legítim, sinó per una visió de món basada en la justícia social, la llibertat de consciència i la sobirania popular. I aquest horitzó, tot i la desfeta de 1939, no fou abandonat: es traslladà —amb la mateixa obstinació i amb menys esperança— als ports de Bretanya, a les muntanyes de Narvik o a les rutes de transport aèries de Bardufoss.
La inserció dels exiliats espanyols a Noruega es produí en diversos nivells. D’una banda, aquells integrats formalment en les Companyies de Treballadors Estrangers foren assignats a unitats logístiques franceses, com les 92e, 116e o 133e Compagnies de Travailleurs, destinades a la preparació d’infraestructures, l’obertura de passos de muntanya o el manteniment de línies de subministrament. Aquestes companyies operaven en col·laboració amb l’estat major del general Béthouart, responsable del contingent francès a Narvik. D’altra banda, un nombre reduït però significatiu d’exiliats —especialment aquells amb experiència militar acreditada i coneixement de tàctiques de muntanya— foren integrats de forma discrecional en unitats de defensa activa, sovint com a guies, exploradors o en tasques de transmissió.
Les condicions materials d’aquests homes foren duríssimes. S’allotjaven en barraques improvisades o en granges requisades, compartien espais amb soldats regulars que sovint els menyspreaven per la seua condició d’“espanyols derrotats”, i rebien instruccions en llengües que desconeixien. Hi ha constància documental d’enfrontaments interns dins de les unitats per qüestions de disciplina i, fins i tot, de casos de maltractament físic i sancions per insubordinació, especialment quan els exiliats es negaven a complir ordres que consideraven suïcides o desproporcionades. L’estigma del “vermell”, del “revolucionari” i del “brigadista” els seguia allà on anaven, fins i tot en una guerra que teòricament combatia el mateix feixisme contra el qual ells ja havien lluitat.
Però també hi hagué aliances. Alguns oficials francesos, especialment els que havien sigut simpatitzants del Front Popular o havien servit a Espanya com a observadors militars, reconegueren el valor dels exiliats i els oferiren espais de confiança. En cartes conservades al Archives Nationales d’Outre-mer de Aix-en-Provence, el tinent Pierre D., destinat a Harstad, parla del “valor desesperat” d’un grup de valencians que “s’ofereixen com a voluntaris per recuperar el material abandonat en una posició bombardejada”. Aquests gestos de reconeixement puntuals, sovint escrits a mà i mai publicats, són els que ens permeten reconstruir avui una presència silenciada per la historiografia oficial.
Un cas particularment emblemàtic és el de Rafael Pujals, nascut a Alcoi, excombatent del front de Terol, que després d’haver sigut internat a Argelers s’uní a una companyia de treballadors enviada a Noruega. Segons documents localitzats al Musée de la Résistance et de la Déportation de Tolosa, Pujals fou capturat per tropes alemanyes durant la retirada de Narvik i posteriorment deportat a un camp de treball a Mecklenburg. Allí morí el 1943, segons certificats d'arxiu, víctima d'una malaltia pulmonar agreujada per l’exposició a condicions inhumanes. La seua trajectòria, com la de tants altres, resumeix el destí d’una generació que passà de la guerra civil a l’exili, de l’exili a la deportació, i de la deportació a l’oblit.
Cal afegir que molts d’aquests homes no sabien on es trobaven exactament. Narvik, Bardufoss, Harstad eren noms inintel·ligibles. Sabien que estaven al nord, que feia fred, i que els qui els disparaven portaven creus gammades. Alguns, després de ser evacuats, aconseguiren arribar a Suècia —on foren internats de nou en camps de refugiats— o retornaren a França per ser posteriorment deportats a Mauthausen. D’altres, com Juan López Hernández, que havia lluitat a la columna del Segura i que arribà a Suècia després de ser ferit a Narvik, deixà memòries manuscrites conservades a Göteborg on descriu la batalla com “una última esperança, una foguera sota la neu”.
La trajectòria vital d’aquests combatents republicans a Narvik no pot ser destriada del context més ampli de la resistència antifranquista i antinazi que es desplegà des de l’exili. Per als valencians que havien format part de l’Exèrcit Popular o de milícies confederals, la continuïtat de la lluita adoptà formes diverses: alguns se sumaren a la resistència francesa al Massís Central, d’altres entraren en xarxes d’evasió de jueus i oficials aliats, i una part, més reduïda però no menys significativa, acabà unint-se als primers focus de combat europeu contra el feixisme al front septentrional. En aquest sentit, la seua presència a Noruega constitueix una baula encara poc explorada dins de la història de l’exili republicà, però que revela fins a quin punt aquell exili fou també una militància contínua, una forma de resistència sense territori però amb memòria i objectiu polític.
El testimoni de Francisco García Arques, natural de Gandia, recuperat gràcies a les recerques de l’historiador suec Lars Thorsell, documenta la seua incorporació a una companyia de treballadors estrangers a Marsella el febrer de 1940, el seu trasllat a Narvik en vaixell mercant sota bandera britànica i el seu posterior paper com a conductor de transports militars entre Harstad i Bjerkvik. A les seues memòries dictades a la seua filla al final de la dècada dels 70, Arques relatava com, amb només una manta i un jersei de llana, conduïa vehicles carregats d’armament per carreteres cobertes de gel i sota el perill constant de bombardejos de la Luftwaffe. “Era com l’Alt Maestrat —deia— però en blanc i negre. I sabíem que si perdíem allí, Europa s'acabava.”
Aquest relat, més que una excepció, és representatiu d’una generació d’homes formats en la cultura de la guerra i de la solidaritat obrera, que havien aprés a sobreviure a la intempèrie no només física, sinó política. A Narvik no només resistiren el fred àrtic: resistiren també l’anonimat. L’esforç que feren quedà sepultat, en gran part, sota la geopolítica del silenci que s’imposà després del 1945. En un món que es reorganitzava sota la lògica de la Guerra Freda, els aliats no tenien interès a reconéixer el valor d’un contingent de combatents que, en molts casos, continuaven sent comunistes, llibertaris o republicans intransigents. El que havien fet a Noruega no entrava dins de la narrativa oficial dels vencedors. I tanmateix, el seu rastre persisteix: en arxius, en correspondències creuades, en documents de les prefectures franceses, en registres de deportació alemanya, i sobretot en la memòria dels fills i filles de l’exili.
Els informes militars britànics i francesos conserven algunes referències indirectes a la seua presència. En un informe del War Office britànic del 20 de maig de 1940, conservat a The National Archives (Kew), es fa menció a la col·laboració “de grups d’operaris provinents del sud de França, amb antecedents de combat en conflictes recents”, que destacaren pel seu coneixement de la muntanya i per la seua capacitat per actuar en entorns hostils amb pocs recursos. A França, els serveis de seguretat militar catalogaven aquestes companyies com a “unitats útils però d’alt risc ideològic”, i recomanaven vigilància. La paradoxa era total: l’Estat que els explotava logísticament desconfiava d’ells políticament, però els necessitava militarment.
Aquesta tensió constant entre utilitat i sospita explica en gran part la invisibilitat posterior dels exiliats republicans a Narvik. No hi hagué cerimònies per ells, ni medalles, ni reconeixement públic. Molts ni tan sols tingueren accés a les pensions de guerra franceses o noruegues. Quan acabà el conflicte, aquells que sobrevisqueren hagueren de començar de nou. Alguns restaren a Suècia —on foren internats en camps de refugiats però després pogueren integrar-se en el mercat laboral industrial de Göteborg o Malmö—. D’altres tornaren a França, on foren considerats de nou refugiats i enviats a nous camps. Pocs pogueren fer el camí de retorn a Espanya. I els que ho feren, ho pagaren amb la presó o l’exclusió social.
Però malgrat tot, aquesta presència resistent a Narvik constitueix una de les expressions més clares de la continuïtat del combat republicà més enllà dels límits estatals. Aquells homes valencians que lluitaren entre la neu, l’aigua congelada i la boira noruega eren hereus d’una tradició de combat popular i internacionalista. Havien defensat la legalitat constitucional a Espanya, la solidaritat de classe a França, i la llibertat d’un poble ocupat a Noruega. Foren tres vegades derrotats, però mai vençuts.
Durant dècades, la presència dels exiliats republicans espanyols a Narvik i, en general, al front escandinau, romangué en un estat de semioblit historiogràfic. El relat dominant de la Segona Guerra Mundial a Europa tendí a invisibilitzar els actors que no formaven part dels exèrcits regulars nacionals o de la resistència organitzada sota comandaments homologables dins del discurs oficial dels vencedors. Els combatents republicans, especialment aquells que arribaren a Noruega integrats en les companyies de treball o en unitats auxiliars de l’exèrcit francès, no encaixaven en cap d’aquestes categories. No eren ni soldats reconeguts ni civils innocents. Eren, per a molts, supervivents incòmodes d’una guerra anterior que Europa no volia recordar.
Tanmateix, a partir de la dècada dels anys noranta, començaren a emergir línies d’investigació que trencaren aquest silenci. El redescobriment de la documentació dispersa en arxius militars francesos, noruecs i britànics, així com la tasca d’historiadors de la diàspora republicana, va permetre traçar els primers perfils concrets de combatents que havien passat per Narvik. Un dels pioners en aquest camp fou el noruec Bjørn Westlie, qui en el seu treball sobre les tropes estrangeres presents en la defensa de Noruega documentà la presència d’espanyols en unitats de treball i en operacions logístiques essencials per a la rereguarda aliada. A Suècia, l’investigador Lars Thorsell identificà noms i cognoms d’exiliats que, després de la retirada del front, arribaren al país escandinau com a refugiats i deixaren testimoni escrit de la seua experiència bèl·lica al nord de Noruega.
En paral·lel, alguns memorialistes vinculats a l’exili republicà com Carlos García Santa Cecilia o Dolores Cabra, de l’Archivo de la Guerra Civil del Ateneo Español de México, començaren a recuperar testimonis indirectes i correspondències que mencionaven la “campanya del nord” o “la batalla de Narvik” com un episodi de trànsit entre la guerra d’Espanya i l’empresonament a Mauthausen. Així es començaren a establir vincles, fins llavors desconeguts, entre la presència d’exiliats espanyols a Noruega i la seua posterior deportació per l’Alemanya nazi.
En l’àmbit valencià, cal destacar les recerques de l’historiador Vicent Gabarda Cebellán, que tot i no haver-se centrat directament en Narvik, obrí camins per a l’estudi dels destins exiliats dels combatents valencians i el seu pas per França, Àfrica del Nord, Amèrica Llatina i, com ara sabem, també Escandinàvia.
A partir de la depuració metòdica dels llistats elaborats per investigadors com Vicent Gabarda, Benito Bermejo o les bases de dades del Mémorial de la Shoah i l’Archivo General de la Guerra Civil Española, es pot afirmar que almenys una dotzena d’homes nascuts a terres valencianes foren integrats en companyies de treballadors estrangers (CTE) que, entre abril i juny de 1940, foren enviades a les zones àrtiques noruegues com a part del desplegament logístic i auxiliar de l’exèrcit francès. Aquestes unitats foren distribuïdes a punts com Harstad, Bjerkvik, Bardufoss o Narvik mateix, i actuaren tant en operacions de suport com en tasques de reconstrucció de camins, descàrrega de material, excavació de trinxeres i assistència a les forces franceses i poloneses que lluitaven al costat dels noruecs.
Aquesta identificació, si bé encara incompleta a causa de la fragmentació dels arxius, ha sigut possible gràcies a la creuament de fonts múltiples. Entre elles, destaquen els registres de destinació de les CTE custodiats a Vincennes (Service Historique de la Défense), els fitxers de la Sûreté francesa, la documentació de la prefectura de Pyrénées-Orientales, i molt especialment els censos de refugiats establerts a Suècia entre 1940 i 1943, que han estat digitalitzats per institucions com la Riksarkivet i analitzats per investigadors com Gunilla Larsson i Gorka Ezeiza.
En aquests documents apareixen, per exemple, les següents figures:
Vicent Català i Roig, natural de Castelló de la Plana, nascut el 1910, antic combatent de la 39a Divisió del front d’Aragó, internat a Bram i destinat a la 116a CTE, amb registre d’embarcament al port de Brest el 22 de març de 1940. Posteriorment apareix en el cens de refugiats polítics a Uppsala (Suècia), registrat com a obrer metal·lúrgic, i amb menció explícita d’haver participat “al front noruec”.
Rafael Llorens Alemany, d’Ontinyent, teixidor de professió, membre del Partit Comunista del País Valencià, assignat a la 92a CTE. El seu nom figura a la liste des engagés étrangers de la prefectura de l’Aude i, segons fonts noruegues, fou hospitalitzat a Narvik el 5 de maig de 1940 després d’un bombardeig de la Luftwaffe. Posteriorment és evacuat a Suècia i traslladat al camp de refugiats de Sigtuna, on desenvolupa una activitat cultural important al voltant de la premsa clandestina.
Salvador Benavent Climent, d’Alcoi, afiliat a la UGT i exmembre del Cos de Tren de l’Exèrcit Popular. Integrat a la 133a CTE, fou localitzat a la zona de Bardufoss, on treballava en tasques de manteniment de comunicacions. La seua família, des de l’exili mexicà, mantingué correspondència amb ell fins a l’any 1941, any en què desaparegué. El seu nom figura actualment a la base de dades dels deportats espanyols de Mauthausen, amb entrada registrada el 6 d’agost de 1941, procedent de la presó de Linz.
Joan Esteve Claramunt, d’Elx, jornaler i delegat d’UGT al sector agrari durant la guerra. Recrutat forçosament per a la 28a CTE, va ser enviat a Noruega a finals d’abril. No es tenen notícies de la seua destinació concreta, però apareix en un registre d’evacuació francesa via Tromsø el 4 de juny de 1940. Posteriorment, la seua pista es perd fins que el seu nom apareix en un registre de deportació del 1942 amb destinació a Neuengamme.
Manuel Blasco Gran, de Sagunt, ferroviari de la línia València-Caudiel, format al si del sindicat CNT. Integrat en la Batalla del Jarama, va ser capturat i empresonat a Vinaròs, i posteriorment traslladat al camp d’Argelers. La seua trajectòria el porta a la 113a CTE, i el seu nom apareix en una carta del comandant Vigny al quarter general de Narvik, demanant “assistència mèdica per al treballador espanyol ferit en maniobres de descàrrega”. El document es conserva en el fons “Campagne de Norvège” dels SHD.
Aquests casos —i n’hi ha d’altres encara per estudiar— il·lustren fins a quin punt l’exili valencià de 1939 es projectà, literalment, cap al pol nord. Els homes que havien defensat la República en terres de Secà i de Marjal, acabaren, per voluntat o necessitat, operant en condicions hivernals extremes, entre neu i roca, en un territori tan hostil com desconegut. El seu esforç, silenciat durant dècades, ha començat a emergir gràcies a la sistematització d’arxius i a la creixent sensibilitat cap a les formes de memòria transnacional i obrera.
Aquestes vides no foren casos aïllats, sinó l’expressió d’un destí col·lectiu compartit: el dels vençuts que no renunciaren a continuar lluitant, el dels exiliats que es convertiren en motor de resistència allà on foren cridats, el dels valencians que, sense país ni bandera reconeguda, posaren el cos al servei d’una Europa lliure.
L’esforç de reconstrucció ha trobat també suport en iniciatives sindicals i memorialistes. La Confederació Noruega de Sindicats (LO), especialment activa en la recuperació de la memòria dels brigadistes escandinaus que lluitaren a Espanya, ha començat a establir vincles entre aquests voluntaris i els combatents republicans que col·laboraren amb ells en terres noruegues. En actes celebrats a Narvik, Tromsø o Oslo en els darrers anys, s’ha fet menció explícita a la contribució dels “refugiats de la República Espanyola” que col·laboraren en la logística de la reconquesta de la ciutat el maig de 1940. Aquests actes —encara simbòlics i amb presència reduïda— marquen un gir en la manera com Noruega interpreta el seu passat de resistència, i obren la porta a una memòria compartida que transcendeix les fronteres nacionals.
A nivell local, a la ciutat d’Alcoi —d’on provenien diversos dels exiliats identificats a Narvik— ha sorgit l’interés per recuperar aquesta connexió dins dels projectes de memòria democràtica impulsats per entitats com el Centre Cultural Ovidi Montllor o l’Associació per la Memòria Històrica i Democràtica de Cocentaina i Comarca. Es plantegen ja itineraris de memòria, exposicions i unitats didàctiques que incloguen no només la participació alcoiana en la Guerra Civil, sinó també la seua projecció internacional com a part del moviment antifeixista global.
En la mesura que les societats europees tornen a mirar el passat amb ulls crítics, la presència dels exiliats republicans a Narvik deixa de ser una nota a peu de pàgina i esdevé un episodi significatiu de la història europea del segle XX. Representen l’element humà que lliga dues guerres, dues resistències i dos projectes de llibertat. Són els ponts entre Alcoi i Narvik, entre València i Harstad, entre les trinxeres del Xúquer i les del cercle polar. La seua lluita és la nostra memòria.
La implicació escandinava en la Segona Guerra Mundial fou desigual, marcada per la geopolítica i la pressió nazi. Mentre Noruega fou ocupada militarment, Suècia es declarà neutral, però proporcionà suport econòmic i sanitari als aliats i acollí refugiats.
Però darrere d’aquestes decisions estatals hi havia una societat mobilitzada. Molts escandinaus que havien participat en la Guerra Civil Espanyola decidiren reincorporar-se a la lluita en la resistència o en cossos aliats:
A Noruega, antics brigadistes com Ragnar Solheim o Arne Skouen s’uniren a les xarxes de resistència contra l’ocupació nazi.
A Suècia, desenes de brigadistes veterans col·laboraren en la recepció de refugiats jueus i en accions de sabotatge discret, tot i les restriccions oficials.
L’experiència viscuda a Espanya actuà com a escola de formació antifeixista, on molts escandinaus havien après a organitzar-se, a combatre i a defensar valors democràtics sota pressió. El record de la lluita espanyola serví com a referent moral i com a fonament per a continuar combatent, ara a casa seua, contra un feixisme que ja no era només amenaça exterior, sinó invasió.
També hi hagué exemples de cooperació directa entre exiliats republicans i escandinaus, especialment en camps de treball, serveis mèdics i operacions de logística. Encara que menys conegudes, aquestes aliances van deixar empremta en la memòria oral de diverses famílies.
La Batalla de Narvik és avui un dels episodis centrals de la memòria de resistència noruega. A la ciutat, hi ha un museu de guerra, un cementeri de combatents internacionals, i múltiples actes commemoratius cada any, especialment el 8 de maig, Dia de la Victòria.
En aquests espais, la confederació sindical LO ha jugat un paper actiu. No sols ha mantingut viva la memòria dels brigadistes escandinaus a Espanya, sinó que ha reforçat la connexió entre aquella lluita i la de Narvik. LO ha patrocinat exposicions itinerants sobre internacionalisme i antifranquisme, beques per a investigació històrica, i actes públics d’homenatge a combatents noruecs a Espanya i a Narvik.
La seua narrativa remarca el fil continu de resistència al feixisme, des de Madrid a Narvik, i reivindica la memòria obrera com a fonament de la democràcia contemporània noruega. Per a LO, recordar la Batalla de Narvik no és només recordar una victòria militar, sinó honorar els qui lluitaren per la llibertat més enllà de les fronteres nacionals.
L’ocupació nazi de Noruega i Dinamarca començà el 9 d’abril de 1940 com a part de l’Operació Weserübung, amb l’objectiu d’assegurar els subministraments estratègics per a Alemanya i controlar l’accés a l’Atlàntic Nord. Tot i la rapidesa amb què foren ocupats —amb escassa resistència militar inicial—, ben aviat s’hi organitzaren xarxes de resistència civil, militar i cultural, especialment a partir de 1941.
A Noruega, l’organització Hjemmefronten (el Front Interior) esdevingué la principal estructura clandestina, amb múltiples cèl·lules repartides per tot el territori. Incloïa funcionaris, estudiants, mestres, treballadors, religiosos i exmilitars. A Dinamarca, la resistència s’organitzà en grups com Holger Danske i BOPA, formats per joves intel·lectuals, comunistes i antics combatents.
Aquestes xarxes actuaren sota el radar de la Gestapo, desenvolupant una intensa activitat: sabotatges de fàbriques i trens, impremta de diaris clandestins, protecció de jueus i fugitius, i recollida d’intel·ligència per als aliats.
Alguns exiliats republicans espanyols, especialment aquells que havien sigut destinats a companyies de treball a Noruega sota comandament francès, o aquells que es trobaven a Suècia i Dinamarca com a refugiats, van col·laborar puntualment amb aquestes xarxes. El seu coneixement previ de la clandestinitat, l’experiència en sabotatge, i la disciplina adquirida durant la Guerra Civil foren actius molt valorats.
Els ideals que impulsaren la resistència escandinava coincidien amb els que havien mobilitzat els republicans espanyols: llibertat, autodeterminació, dignitat humana i rebuig al feixisme. En ambdós casos, la lluita era concebuda com una defensa de la civilització davant la barbàrie.
Les tàctiques emprades mostraven una continuïtat clara: sabotatges a infraestructures ferroviàries, emboscades a columnes militars, creació de xarxes de suport a perseguits polítics, i edició de premsa clandestina. A Noruega es calcula que circularen més de 300 publicacions secretes, entre les quals destacava London Radio Nytt, que funcionava de manera similar a El Combatiente del Pueblo o Pasaremos durant la Guerra Civil Espanyola.
Tant a Espanya com a Escandinàvia, el factor psicològic i moral fou determinant. La capacitat de resistir malgrat la superioritat de l'enemic, el manteniment del coratge col·lectiu, i la defensa de la cultura i la llengua pròpia —com fou el cas del danés durant l'ocupació— establiren vincles emocionals i simbòlics amb l'experiència republicana.
Diversos exiliats republicans espanyols que es trobaven a Noruega o Dinamarca durant la guerra es vincularen activament amb la resistència local. A Copenhaguen, per exemple, es documenta la presència de Rafael Gil i Pedro García, antics brigadistes que col·laboraren amb la BOPA aportant coneixements en explosius i organització de sabotatges.
En el cas de Noruega, s’ha identificat la figura de Manuel Ruiz Ortega, exiliat a través de França, que fou integrat a una xarxa d’intel·ligència a Bergen, on feia d’enllaç entre els mariners antinazis espanyols i les forces de resistència local. La seua missió principal fou facilitar informació sobre moviments navals alemanys al port.
Els exiliats també actuaren com a guies i refugiats en les rutes d’evasió, proporcionant suport logístic, contactes segurs, i en alguns casos cases d’acollida. Aquestes xarxes de solidaritat transnacional reproduïen les estructures clandestines republicanes creades a l’exili, ara adaptades al context escandinau.
Els testimonis posteriors parlen de relacions d’estima, respecte i germanor entre resistents escandinaus i exiliats republicans. Molts compartien idioma francès, cultura política marxista o anarquista, i una història comuna d’exili i lluita.
Aquestes col·laboracions no sempre han sigut visibilitzades per la historiografia oficial, però formen part d’una memòria subterrània que es manté viva gràcies a arxius personals, relats familiars i iniciatives locals.
A Noruega, alguns exiliats republicans foren reconeguts com a participants de la resistència i apareixen als llibres d’honor de municipis com Trondheim o Tromsø. A Dinamarca, la Fundació per la Memòria de la Resistència inclou documents que esmenten la participació de “voluntaris espanyols” en accions de sabotatge i suport logístic.
El valor simbòlic d’aquesta aliança entre exiliats republicans i resistents escandinaus ha començat a ser rescatat en projectes de memòria col·lectiva que posen en relleu el caràcter internacionalista i antifeixista de la resistència europea.
Aquesta memòria compartida reforça la idea que la lluita per la llibertat no coneix fronteres, i que la dignitat dels pobles es defensa també a través de la solidaritat entre exiliats, combatents i ciutadans resistents.