Una novel·la com aquesta no es llig: s’endinsa. Totes les nostres pàtries és una porta oberta a un passat que encara respira, narrat amb el pols èpic d’una història real i amb l’ambició d’una minisèrie en quatre episodis. Llibre i pantalla es confonen, perquè el relat està construït amb un llenguatge visual potent, amb escenes que es despleguen com seqüències de cinema i personatges que avancen amb la força d’allò que va succeir de veritat.

Ací no hi ha una guerra, sinó dues. La d’Espanya i la d’Europa. Tampoc hi ha un sol país, sinó un pont de democràcia i dignitat que uní valencians, suecs i noruecs en un mateix impuls: salvar vides, defensar la llibertat i no permetre que el feixisme definira el segle. Les pàgines avancen per hospitals escandinaus a Alcoi, per les muntanyes gelades de Narvik, per París en resistència i per les fosses silenciades que encara interpel·len el present. Cada capítol és una peça d’una memòria compartida que el temps va fragmentar i que ara es reconstrueix amb veu pròpia.

Aquesta és la història d’amors interromputs per la història i retrobats contra tot pronòstic; d’exiliats que van continuar lluitant molt després d’haver perdut-ho tot; de dones que van sostenir hospitals i ideals; de soldats que van aprendre a abraçar-se en llengües que no coneixien. És també un recordatori incòmode: hi hagué espanyols que van ser oblidats a Noruega i noruecs que van ser oblidats a Espanya.

La novel·la ofereix el que ofereixen les bones sèries: ritme, emoció i una mirada que no s’esgota. Tot allò que ací es conta està basat en fets reals, i cada silenci té una ombra real darrere. Per això no sols es llig amb passió, sinó amb respecte.

Totes les nostres pàtries és una invitació a recuperar una memòria europea que mai s’hauria d’haver perdut. I és, sobretot, una promesa: les històries que es lluiten juntes no s’esborren mai.