La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) no només va ser un conflicte armat sinó també un esdeveniment que va tenir un profund impacte cultural a Escandinàvia. Artistes, escriptors i periodistes dels països escandinaus—Dinamarca, Noruega i Suècia—van reflectir els horrors de la guerra en les seues obres, contribuint a una major consciència sobre els perills del feixisme i la importància de la solidaritat internacional.
Quins Escriptors i poetes escandinaus van trobar en la Guerra Civil Espanyola una font d'inspiració per les seues obres. Molts d'ells van viatjar a Espanya com a voluntaris o corresponsals de guerra, i les seues experiències van quedar plasmades en novel·les, poemes i assaigs. Aquestes obres van capturar la brutalitat del conflicte, però també la valentia i la determinació dels qui lluitaven per la lliberta?
Artistes visuals escandinaus també van respondre a la Guerra Civil Espanyola amb les seues obres. Pintures, escultures i gravats van capturar les escenes de guerra i els patiments de la població civil. Aquestes obres no només van servir com a testimoni dels horrors de la guerra, sinó també com a crides a l'acció i la solidaritat.
Albin Amelin (1902-1975) va ser un pintor suec que es va allistar com a voluntari a les Brigades Internacionals i va lluitar a Espanya entre 1937 i 1938. La seva experiència al front va tenir un profund impacte en la seva obra artística.
Albin Amelin, un artista suec amb una profunda consciència social, va sentir la crida de la història a mitjans de la dècada de 1930. L'ascens del feixisme a Europa projectava una ombra amenaçadora sobre el continent, i la Guerra Civil Espanyola es va convertir en un camp de batalla crucial en aquesta lluita ideològica. Imbuït per un fervent antifeixisme i un profund sentit de solidaritat amb la República Espanyola, Amelin va prendre una decisió que marcaria profundament la seva vida i la seva obra: es va allistar com a voluntari a les Brigades Internacionals l'any 1937.
Va arribar a Espanya amb la determinació de lluitar amb les armes contra l'opressió. Integrat a la Brigada Internacional XIII, va experimentar de primera mà la cruesa de la guerra al front. Va ser testimoni de les batalles, va viure a les trinxeres, va sentir l'ensordidor soroll dels bombardejos i va patir la pèrdua de companys de lluita. La batalla de Brunete, una de les més sagnants de la guerra, va deixar una empremta indeleble en la seua memòria.
Aquesta experiència traumàtica i transformadora va marcar un abans i un després en la seua trajectòria artística. Amelin va deixar de ser només un pintor; es va convertir en un cronista visual de la guerra, un testimoni directe del patiment humà i la destrucció. Les seues vivències al front es van traduir en una sèrie de pintures impactants que reflectien la cruesa de la guerra sense concessions. Els seus quadres no idealitzaven el conflicte; al contrari, mostraven la realitat brutal, la por, l'angoixa i la pèrdua. Utilitzant colors foscos i pinzellades expressives, Amelin aconseguia transmetre la intensitat del que havia viscut.
La seua estada a Espanya, que va durar entre 1937 i 1938, va ser un període d'aprenentatge dolorós però també de compromís ferm. A més de la seua participació directa al front, Amelin va utilitzar el seu art com a eina de propaganda a favor de la República, creant cartells i il·lustracions amb un fort missatge antifeixista.
Després de la seua experiència a Espanya, va tornar a Suècia, on va continuar la seua carrera artística. Les seues obres sobre la Guerra Civil Espanyola van ser exposades i van contribuir a conscienciar el públic escandinau sobre la realitat del conflicte. L'experiència viscuda a Espanya va marcar profundament la seva vida i la seva obra, convertint-lo en un artista compromès amb la realitat social i un testimoni valuós d'un període històric crucial.
El seu art com a testimoni de la guerra:
Realitat crua i compromís social: Les pintures d'Amelin sobre la Guerra Civil Espanyola no idealitzen la guerra; al contrari, mostren la seua cruesa i el patiment humà. Les seues obres reflecteixen el seu compromís amb la causa republicana i la seva denúncia del feixisme.
Temàtica: Les seues pintures representen escenes de la vida al front, retrats de soldats, bombardejos i altres imatges relacionades amb la guerra. Sovint utilitza colors foscos i pinzellades expressives per transmetre la intensitat del conflicte.
Exposicions i difusió: Les obres d'Amelin van ser exposades a Suècia i altres països escandinaus, contribuint a sensibilitzar l'opinió pública sobre la Guerra Civil Espanyola. El seu art va ser una forma de difondre la realitat del conflicte i de mobilitzar el suport a la República.
La importància d'Amelin:
Testimoni artístic: L'obra d'Albin Amelin és un testimoni artístic valuós de la Guerra Civil Espanyola. Les seues pintures ens ofereixen una perspectiva visual del conflicte, complementant els testimonis literaris i històrics.
Compromís amb la realitat social: Amelin va ser un artista compromès amb la realitat social del seu temps. La seua participació a la Guerra Civil Espanyola i la seva posterior obra artística són una mostra d'aquest compromís.
Els periodistes escandinaus van jugar un paper crucial en informar el públic sobre la Guerra Civil Espanyola. Corresponsals de guerra van enviar reportatges des del front, proporcionant testimonis de primera mà sobre els esdeveniments. Aquests reportatges van ser publicats en diaris i revistes, i van ajudar a formar l'opinió pública sobre el conflicte.
El periodista danés Jacob Kronika, per exemple, va escriure una sèrie d'articles sobre la seua experiència a Espanya, que van ser publicats en el diari Politiken. Les seues cròniques van tenir un gran impacte i van ajudar a mobilitzar el suport per a la causa republicana. El paper de Jacob Kronika i altres periodistes escandinaus durant la Guerra Civil Espanyola ofereix una finestra fascinant a la influència del periodisme internacional en la configuració de narratives i la mobilització de suport global. La relació entre Escandinàvia i Espanya durant aquest període va estar marcada per un profund compromís dels intel·lectuals, els sindicats i la societat civil escandinava amb la causa republicana. Aquest compromís va ser, en part, alimentat per les cròniques i els articles escrits per figures com Kronika.
Periodistes com Lise Lindbæk i Gerda Grepp van aportar un component essencial a la narrativa de la Guerra Civil Espanyola. Les seues cròniques no només informaven, sinó que humanitzaven el conflicte, connectant-lo amb les lluites de les persones ordinàries. Aquestes dones van demostrar que el periodisme podia ser tant un acte de testimoniatge com una forma de compromís social. La seua feina, juntament amb la d’altres periodistes escandinaus, va ajudar a configurar una imatge més complexa i empàtica de la guerra, que encara ressona avui dia.
El cinema i el teatre també van ser mitjans importants per reflectir l'impacte de la Guerra Civil Espanyola a Escandinàvia. Documentals i pel·lícules van capturar les escenes de guerra i les històries dels qui van lluitar i van patir durant el conflicte. Obres de teatre van portar a l'escenari els drames humans de la guerra, ajudant a conscienciar el públic sobre els perills del feixisme.
El documental suec Med filmkameran i Spanien (1938), dirigit per Gustav W. Johansson, va ser un dels primers a mostrar les realitats de la guerra a un públic escandinau. La pel·lícula va tenir un gran impacte i va ajudar a mobilitzar el suport per a la causa republicana.
La participació d’intel·lectuals escandinaus en el Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura, celebrat a València el juliol de 1937, constitueix una de les fites més significatives de la mobilització cultural en defensa de la República. Tot i que aquest congrés és conegut sobretot per la presència de figures com André Malraux, Pablo Neruda, Ernest Hemingway o Anna Seghers, la contribució escandinava, encara que menys divulgada, fou real i substancial, tant en l’àmbit simbòlic com en el de les xarxes de solidaritat internacional que s’hi consolidaren.
El Congrés —que s’inicià a València, amb sessions també a Madrid i Barcelona— fou concebut com una resposta cultural i intel·lectual al feixisme, i com una forma de cridar l’atenció internacional sobre la situació a Espanya. Reunia escriptors, poetes, periodistes i pensadors d’arreu del món compromesos amb la causa republicana. Des d’Escandinàvia, es reberen delegacions de Noruega, Suècia i Dinamarca, formades per representants del món literari, sindical i editorial, molts d’ells membres de comitès antifeixistes formats arran de la guerra.
Un dels noms més destacats fou el del noruec Nordahl Grieg, poeta i periodista compromés, conegut pel seu activisme a favor de la justícia social. Tot i que la seua presència física a València no està documentada de manera definitiva, envià una carta de suport i un poema, que foren llegits durant una de les sessions del congrés i posteriorment publicats al recull de comunicacions. Grieg denunciava l’agressió feixista i afirmava que "el combat del poble espanyol és el combat de la cultura contra la barbàrie, del llibre contra la metralladora".
També s’hi vinculà indirectament la figura de Lise Lindbæk, periodista noruega que escrivia des del front i que mantenia contacte amb diversos participants del congrés, com ara l’escriptor francès Louis Aragon o la xilena Gabriela Mistral. Lindbæk contribuí a la difusió internacional del Congrés amb articles publicats al diari Arbeiderbladet, on destacava l’esforç de València per mantenir una vida cultural vibrant malgrat els bombardejos i la proximitat del front.
Pel que fa a Suècia, la delegació estigué encapçalada simbòlicament per l’escriptora Marika Stiernstedt, que tot i no desplaçar-se personalment a Espanya, feu arribar una adhesió escrita en nom del Comitè Suec d’Escriptors contra el Feixisme, i que fou llegida a la sessió final a Barcelona. Stiernstedt, membre destacada de l’Acadèmia Sueca i activista pels drets humans, considerava la causa republicana com una continuació del seu compromís per la pau i per la llibertat de pensament.
El Congrés fou també l’escenari de trobades informals entre delegacions, i s’ha documentat la presència d’editors escandinaus interessats a publicar traduccions d’obres republicanes espanyoles i crear vincles amb ateneus populars del País Valencià, especialment els de València, Alcoi i Castelló. Hi ha constància que durant la celebració del congrés, es promogué una col·lecció de textos breus sota el títol Cartes a Europa, en què diversos autors escandinaus s’hi comprometien a fer de pont cultural amb els pobles espanyols.
Les repercussions del Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura celebrat a València el 1937 traspassaren amb escreix el marc simbòlic o testimonial, especialment en allò que fa referència a les relacions amb el món intel·lectual escandinau. L’impacte que tingué aquest congrés en la configuració d’una xarxa cultural antifranquista i europeista amb epicentre a la ciutat de València es concretà en múltiples formes de col·laboració editorial, traducció, intercanvi d’idees i acció cultural internacional. Els contactes establerts durant aquells dies entre escriptors, traductors i editors escandinaus i valencians donaren lloc a un espai de resistència escrita que perduraria més enllà de la guerra i que deixà una empremta observable en les revistes, llibres i arxius d’aquella època.
A partir del Congrés, alguns dels delegats escandinaus o dels seus representants indirectes començaren a col·laborar de manera activa en revistes antifeixistes de referència del País Valencià, com ara Nova Cultura, dirigida per Max Aub, Hora de España —on coincidien poetes, professors i exiliats com Antonio Sánchez Barbudo, Ramón Gaya i María Zambrano—, i també El Combatent, òrgan de difusió del Comissariat de l’Exèrcit del Centre. En aquestes publicacions, hi trobem traduccions d’articles escandinaus, cartes enviades des d’Oslo o Estocolm, i fins i tot reflexions polítiques sobre el paper de la neutralitat en contextos de guerra. L’escriptora sueca Marika Stiernstedt, per exemple, féu arribar un text titulat Espanya no està sola, que fou publicat en castellà i traduït al valencià per membres del Servei de Cultura de la Generalitat. El text circulà també com a fulletó entre les agrupacions escolars de València i Castelló.
D’altres textos aparegueren signats per escriptors menys coneguts però altament compromesos, com Nils Söderblom, periodista suec que publicava a Arbetet i que col·laborà puntualment amb Hora de España oferint cròniques breus sobre la percepció de la guerra civil en la premsa escandinava. A Noruega, es recullen textos similars de Nordahl Grieg, que mantingué correspondència amb el poeta valencià Josep Gimeno i Vidal (membre de la Comissió de Cultura de la Generalitat), amb qui discutí sobre la traducció de poemes i sobre la manera de transmetre al públic nòrdic la realitat republicana.
Aquesta col·laboració es concretà també en l’àmbit institucional. El Servei de Cultura de la Generalitat Valenciana —creat com a organisme de dinamització i democratització cultural— formà, després del congrés, un comitè editorial amb representació internacional, del qual formaren part diversos assessors vinculats als cercles escandinaus. Aquest comitè tenia com a finalitat impulsar projectes editorials de divulgació de la causa republicana en llengües europees, establir programes de traducció inversa (del valencià i el castellà cap a l’anglés, suec, noruec, etc.) i fomentar intercanvis pedagògics i bibliogràfics amb institucions progressistes de països neutrals.
Com a part d’aquesta estratègia, s’enviaren lots de llibres a biblioteques d’Oslo, Estocolm i Copenhaguen, i es reberen col·leccions de materials didàctics i literaris per a les escoles de guerra i per a les biblioteques populars de rereguarda. En els arxius del Centre de Cultura Contemporània de València es conserven encara cartes manuscrites entre intel·lectuals escandinaus i membres de la Comissió de Biblioteques de la Generalitat, on es detalla el nombre d’exemplars enviats, els autors recomanats i les preferències temàtiques (novel·la social, poesia combativa, assaig polític, etc.).
Aquestes interaccions consolidaren la presència de la cultura escandinava dins del panorama republicà valencià, amb seminaris sobre literatura sueca organitzats a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, sessions de lectura d’autors com Bjørnstjerne Bjørnson i Henrik Ibsen a escoles racionalistes d’Elx i Gandia, i fins i tot una antologia poètica escandinava que es projectà però no arribà a publicar-se a causa del col·lapse del front.
Aquesta dimensió de cooperació cultural estructurada, entre iguals, entre pobles en lluita i intel·lectuals convençuts que la cultura no és un luxe en temps de guerra, sinó una eina per salvar el sentit mateix de la humanitat, forma part indestriable de la memòria democràtica valenciana i de la solidaritat escandinava. Gràcies a aquestes connexions, es mantingué viva una flama de pensament lliure, cosmopolita i antifranquista, que arrelaria en els exilis posteriors i que inspiraria generacions futures de creadors i creadors valencians.
El record d’aquell esdeveniment —tan potent i tan efímer— comença a ser recuperat en iniciatives de memòria com La Memòria Compartida, que ha inclòs la participació escandinava al congrés de 1937 com un dels pilars fonamentals del relat memorial valencià. No sols perquè testimonià la complicitat dels intel·lectuals del nord amb el sud europeu en guerra, sinó perquè mostrà com les paraules, els poemes i els relats també poden ser armes contra la dictadura.