Des de finals del segle XX, diversos governs i institucions públiques escandinaves han assumit un paper actiu en la recuperació de la memòria històrica vinculada a la solidaritat amb la República Espanyola i la resistència antifranquista. Encara que durant dècades el tema va restar en un segon pla —particularment durant la Guerra Freda—, a partir dels anys 90 es reactivaren els esforços per reconéixer i visibilitzar aquella memòria.
Els governs municipals de ciutats com Estocolm, Oslo i Copenhaguen han impulsat memorials i exposicions. També han recolzat actes commemoratius, com ara l’aniversari de la sortida de brigadistes cap a Espanya o homenatges als voluntaris morts al front. A Noruega, per exemple, el Parlament va aprovar el 2009 una declaració de reconeixement oficial a tots els noruecs que lluitaren en defensa de la República Espanyola.
Aquest reconeixement institucional es manifesta també a través de cerimònies públiques vinculades a la Batalla de Narvik, on la presència d’exiliats espanyols i brigadistes escandinaus és progressivament incorporada al relat oficial.
En el camp educatiu, han sorgit programes de col·laboració entre institucions escandinaves i espanyoles: intercanvis escolars, seminaris universitaris i projectes de recerca conjunta centrats en memòria històrica i drets humans.
A més, organitzacions civils i culturals han mantingut viva la memòria amb una perspectiva contemporània. És el cas del Foro Internacional de Brigadistas Escandinavos, que promou l’estudi de la solidaritat internacionalista des d’una òptica antifeixista i feminista.
A Estocolm, el monument dedicat als brigadistes suecs situat a Katarinavägen recorda els voluntaris que van lluitar per la República. Inaugurat el 1986, inclou noms, dates i una inscripció que expressa el compromís universal amb la llibertat. A Oslo, una placa commemorativa a la plaça de Youngstorget homenatja els noruecs caiguts a Espanya.
Diversos museus escandinaus han integrat espais dedicats a la Guerra Civil Espanyola i la resistència europea. El Museu de la Resistència Noruega (Norges Hjemmefrontmuseum) a la fortalesa d’Akershus, i el Museu del Moviment Obrer Suec a Norrköping, ofereixen documentació, audiovisuals i arxius digitals accessibles. A Dinamarca, el Museu de la Llibertat inclou una exposició específica sobre brigadistes danesos i les seues connexions amb el moviment obrer.
Pel que fa als arxius històrics, tant l’Arxiu Nacional de Noruega com l’Arxiu del Moviment Obrer Suec conserven milers de cartes, registres i fotografies de brigadistes i activistes solidaris. Aquests materials han sigut claus per a investigadors, cineastes i docents.
A Espanya, el Monument a les Brigades Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid inclou la inscripció dels voluntaris escandinaus. A Benicàssim, Alcoi i Mataró s’han instal·lat plaques i memorials en record dels hospitals internacionals amb participació escandinava.
La memòria de la solidaritat escandinava s’ha transmés també a través de la literatura. Novel·les com Krigens skugga de Jan Myrdal o Folkets Kamp de Hans Magnus Enzensberger exploren el pas dels brigadistes escandinaus per Espanya. A Espanya, autors com Jorge Semprún o Almudena Grandes han donat veu a personatges escandinaus des de la ficció històrica.
En el camp del documental, destaquen produccions com Brigadistas (Suècia, 2003) i La memoria escandinava (Noruega-Espanya, 2015), que combinen testimonis de veterans, materials d’arxiu i entrevistes a familiars. Aquestes obres han sigut projectades en centres cívics, sindicats i festivals educatius.
També hi ha hagut un auge de representacions teatrals, com l’obra Oslo–Madrid, basada en cartes reals de brigadistes noruecs, o Solidaritet, que integra música, recitació de poemes i narrativa documental. Aquestes produccions, impulsades sovint per entitats sindicals i grups amateurs, tenen un fort component pedagògic.
Les publicacions acadèmiques també han contribuït a consolidar un camp d’estudis sobre memòria transnacional. Autors com Mats Deland, Sigrid Sköld o Knut Einar Eriksen han publicat assajos clau que analitzen la memòria escandinava de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.
Els sindicats escandinaus han sigut motors essencials de la memòria històrica. En particular, la Confederació Noruega de Sindicats (LO) ha mantingut viu el record dels brigadistes i exiliats mitjançant exposicions, cicles de conferències, i publicació de llibres com Vi kjempet i Spania (“Vam lluitar a Espanya”).
Aquestes activitats tenen un doble objectiu: reconéixer el passat i connectar-lo amb els valors sindicals actuals. La memòria de la lluita contra el feixisme s’articula com una font d’inspiració per als nous reptes laborals, la defensa dels drets socials i la resistència a l’extrema dreta.
A Suècia, la LO i altres sindicats com Kommunal han inclòs mòduls sobre memòria antifranquista als seus programes formatius per a joves afiliats. A Dinamarca, els sindicats han patrocinat llibres, documentals i memorials, i han col·laborat amb arxius públics per digitalitzar els fons relacionats amb la solidaritat amb Espanya.
Els sindicats actuen com transmissors de memòria, mantenint el fil històric de la solidaritat obrera, i contribuint a reforçar una identitat sindical basada en l’acció internacionalista, l’antifeixisme i la justícia global.
Aquest compromís amb la memòria ha reforçat la legitimitat social i moral dels sindicats escandinaus, vinculant-los no sols al passat, sinó al futur d’una societat democràtica i solidària.
El pas del temps ha erosionat la presència social i educativa dels episodis de solidaritat entre Escandinàvia i Espanya. En moltes escoles i entorns familiars, la Guerra Civil Espanyola i la participació escandinava en aquell conflicte són pràcticament desconegudes per les noves generacions. Aquesta desconeixença no és resultat de la indiferència, sinó de la distància cronològica, el canvi dels codis culturals i la falta de referents narratius adaptats al món actual.
En paral·lel, la fragmentació de la identitat històrica provocada per la globalització ha fet que les narratives transnacionals, com les de la solidaritat escandinava amb la República, hagen quedat relegades davant d’un discurs més centrats en l’individu o en les històries nacionals. En un món accelerat i connectat digitalment, les històries del passat perden especificitat, i les fronteres simbòliques entre els pobles es dilueixen, en detriment d’un reconeixement actiu del que uneix.
Els actors de la memòria —acadèmics, arxivers, docents, activistes— s'enfronten al repte de connectar amb un públic jove que sovint percep aquests episodis com a llunyans, abstractes o aliens. La transmissió de la memòria ha de fer front a la saturació informativa, a la fragmentació dels canals de comunicació i a una cultura que prioritza la novetat sobre la continuïtat. Per això, calen estratègies de narració que parlen en clau present, emocional i participativa.
A tot això se suma la polarització política i el ressorgiment del nacionalisme autoritari. La memòria de la lluita contra el feixisme ha sigut contestada per discursos que busquen reescriure o relativitzar el passat. Tant a Escandinàvia com a Espanya, l’extrema dreta ha qüestionat la legitimitat del relat antifranquista o ha acusat la memòria democràtica de ser “ideològica”. Aquesta tendència constitueix una amenaça directa a la continuïtat d’una memòria compartida basada en valors universals.
Malgrat aquests obstacles, hi ha múltiples exemples de renovació de la memòria compartida, especialment a través d'iniciatives pedagògiques, digitals i institucionals.
A les escoles i universitats escandinaves s’han impulsat programes d’educació històrica que inclouen la Guerra Civil Espanyola com a part del currículum europeu. Projectes com Demokrati i krigstid (Noruega) o Historia i ett europeiskt perspektiv (Suècia) incorporen la figura dels brigadistes com a exemple de compromís ciutadà i internacionalisme actiu.
A nivell commemoratiu, actes com les cerimònies anuals a Narvik, els homenatges als brigadistes a Estocolm o els memorials participatius a Copenhaguen han integrat noves generacions mitjançant recitals, dramatitzacions i caminades guiades amb testimonis familiars.
També ha crescut l’impacte de les iniciatives digitals: exposicions virtuals, comptes d’Instagram amb testimonis gràfics, documentals interactius, i mapes geolocalitzats amb punts de memòria. Projectes com Minnet om Spanien (Suecia) o Norge i kamp (Noruega) han sigut pioners en connectar passat i present a través del format audiovisual i el llenguatge de xarxes.
Les col·laboracions transnacionals entre institucions educatives i museus escandinaus i espanyols han permés desenvolupar seminaris, beques de recerca i publicacions conjuntes. L’Institut Cervantes ha acollit exposicions itinerants sobre brigadistes i hospitals internacionals, i universitats com Oslo, Lund o València han impulsat grups de treball sobre memòria compartida.
També han sorgit noves produccions culturals: novel·les gràfiques, documentals musicals, peces teatrals i podcasts que narren aquestes històries en formats accessibles i creatius. L’art esdevé així una porta d’entrada a una memòria viva, intergeneracional i crítica.
En una època marcada per les crisis climàtiques, les migracions forçades i la degradació democràtica, la memòria històrica pot actuar com una brúixola ètica i pedagògica. L’experiència de la solidaritat escandinava amb Espanya ens recorda que, davant la barbàrie, els pobles poden actuar col·lectivament i amb empatia més enllà de les fronteres.
Preservar la memòria de la lluita antifranquista i de la resistència escandinava davant el nazisme és una forma de defensar els drets humans, la llibertat d’expressió i la dignitat dels pobles. La memòria no és només passat: és una eina de lectura crítica del present i una invitació a actuar en coherència amb uns valors universals.
Incorporar aquesta memòria a l’educació cívica pot reforçar el compromís social de les noves generacions. Des d’assignatures de història fins a tallers de participació ciutadana, les històries de solidaritat poden formar part d’una pedagogia de la responsabilitat, on recordar és també un acte de justícia.
Els projectes de memòria activa permeten vincular ciutadania i passat. Camins de la memòria, clubs de lectura, rutes guiades, teatres comunitaris o concursos escolars sobre els brigadistes i exiliats poden generar implicació, afecte i reflexió. Les persones no només aprenen història: s’hi connecten emocionalment.
Finalment, en un món interconnectat, la memòria transnacional pot oferir un model de fraternitat. La història compartida entre Espanya i Escandinàvia mostra que la solidaritat és possible, que la cooperació entre pobles no és només retòrica, i que la llibertat, la justícia i la resistència a l’opressió poden ser els fonaments d’un futur comú, més enllà de les llengües, les fronteres o les generacions.