En un món marcat per la immediatesa, la sobrecàrrega informativa i el relativisme de la veritat, la memòria històrica compartida entre Escandinàvia i Espanya ofereix un espai de profunditat, resistència i trellat. Aquesta memòria no és només un conjunt de fets passats: és una reserva de valors, una guia moral i una eina política.
En un context globalitzat on les connexions són digitals però les solidaritats sovint són superficials, recordar que homes i dones escandinaus van travessar Europa per lluitar al costat de la República, o que van establir hospitals internacionals en terres valencianes, ens parla de connexions humanes que superaven fronteres, idiomes i religions. Ens parla de compromís.
Aquesta memòria és també resilient. Malgrat l’oblit institucional, la Guerra Freda, la neutralitat forçada o el silenci administratiu, les històries de resistència i solidaritat han sobreviscut en arxius personals, murals, llibres de poemes, cançons i actes sindicals. I han tornat a ressorgir quan més es necessiten, com antídot contra el cinisme i la desmemòria.
En un món cada vegada més polaritzat, recordar aquestes aliances internacionals ens ajuda a reduir les fractures. Recordar que va haver un temps en què pobles llunyans s’uniren per defensar un ideal comú —la llibertat, la justícia, la democràcia— pot tornar a ser font d’inspiració i diàleg enfront de l’odi, el negacionisme i la indiferència.
La memòria escandinava-valenciana ens recorda que la indiferència mai és neutra. Quan els pobles callen davant la injustícia, els totalitarismes avancen. I quan actuen, fins i tot en minoría, poden sembrar un llegat que perdura i transforma.
El record dels brigadistes escandinaus i dels exiliats republicans que lluitaren contra el feixisme constitueix una lliçó viva de solidaritat. Ens mostra que la defensa dels drets humans no pot entendre de passaports ni de silencis. I que la cooperació internacional real comença en la capacitat d’emocionar-se i actuar pel patiment de l’altre.
Aquesta memòria pot i ha de servir de base per a renovar el compromís internacional amb la democràcia, la pau i la dignitat. En una Europa sacsejada pel populisme autoritari, recordar les lluites del segle XX pot reforçar els fonaments de l’antifeixisme contemporani: no només com una postura ideològica, sinó com una pràctica ciutadana i internacionalista.
La col·laboració cultural i històrica que s’ha produït entorn d’aquesta memòria —a través de llibres, exposicions, projectes educatius i actes de commemoració— pot ser un model de diplomàcia cultural. A través d’aquesta, els pobles es reconeixen mútuament no només pel que són, sinó pel que han defensat plegats.
A més, aquesta memòria ens enllaça amb una idea de justícia social global. Ens recorda que la lluita contra l’explotació, la violència política i el racisme són part de la mateixa genealogia de resistència que uní als brigadistes de Narvik amb els republicans de Terol. La història no és lineal, però sí acumulativa: cada acte de solidaritat deixa un rastre.
Finalment, la memòria transnacional pot ajudar a construir una identitat europea basada en la diversitat, el record actiu i la responsabilitat històrica. Una Europa capaç de reconéixer no sols els seus èxits econòmics, sinó els seus moments de valentia ètica i de cooperació entre pobles. Una Europa que veja en els brigadistes, els metges voluntaris, els refugiats i els resistents, la seua millor versió col·lectiva.